El ressorgir del vell rock català

Lax'n busto, grup de rock català creat l'any 1986 al Vendrell (Tarragona), ha recuperat l'esperit que va perdre amb el canvi de cantant. El motiu, entre d'altres, ha estat l'aparició de noves cançons, especialment "T'estimo molt": cançó originàriament anomenada "Maite zaitut" i composada per un grup d'animació infantil basc denominat pirritx eta porrotx.

 

L'esperit roquer que caracteritzava els lax'n' semblava que mai havia de tenir un final. La seva carrera estava resultant del tot exitosa fins a arribar a esdevenir, en el seu punt àlgic, el grup de música de referència en llengua catalana dels anys noranta. No obstant, els anys passen factura, cosa que va fer decidir plegar l'any 2006, al que fins aleshores era l'incombustible Pemi Fortuny, cantant del grup. Va cedir el seu lloc, a Salva Racero, cantant manresà del qual al principi se'n va discutir l'encaix en un grup caracteritzat per lluir en els seus concerts, la veu rugosa i característica d'en Pemi: una veu que donava esperit i identitat pròpia al grup.

 

Es va girar la truita, però, quan es va començar a descobrir la qualitat i el recorregut vocal i tonal del nou protagonista.

Amb aquest fet, s'ha fet possible, per al grup,  la creació de cançons amb més amplitud tonal.

Una d'aquestes cançons (T'estimo molt), no va ser creada pròpiament pels lax'n', sinó que se'n va fer una versió de la cançó originàriament anomenada "Maite Zaitut", provinent d'un grup de pallassos d'aminació infantil bascos anomenats pirritx eta porrotx.

La sintonia entre els dos conjunts, però, ha estat total. Lògicament són grups identificats amb els seus respectius territoris i els quals saben de la importància de mostrar la seva cultura a la resta del món per poder subsistir com a poble.

Han creat, doncs, una versió conjunta, amb fragments cantats en català i euskera, donant exemple, així, de la unió entre dos pobles de l'actual estat espanyol, una part de població dels quals, espira a la sobirania nacional.

Us deixo, doncs, amb una cançó en directe a l'Apolo i amb la versió conjunta d'ambdós bandes. Cançó que m'ha fet despertar l'esperit roquer que transmetien antigues cançons com "Llença't" o "Més que la meva sang", entre d'altres, i que ha posat de nou, al nivell que pertoca, el rock català i en especial, als lax'n' busto.

Concert a l'Apolo (T'estimo molt)

Versió conjunta entre pirritx eta porrotx i lax'n' busto (Maite zaitut)

“Hi ha periodistes que diuen amor a la seva professió sense arribar a fer sexe”

 La repressió sobre l'ofici periodísic i la manca de compromís de molts que l'exerceixen marca una xerrda sobre periodisme d'investigació a la UAB

“Hi ha periodistes que diuen amor a la seva professió sense arribar a fer sexe”. Amb aquesta frase de Pepe Rodríguez es podria subratllar la idea sobre la xerrada de periodisme d’investigació que va tenir lloc ahir a la Universitat Autònoma de Barcelona. Diversos professionals en la qüestió van posar de manifest  la repressió que sofreix l’ofici i la manca de lluita dels periodistes d’avui en dia.

La xerrada titulada Periodisme d’investigació o investigació en periodisme? va portar a Pepe Rodríguez, periodista d’investigació, Jaume Reixach, també periodista i director de la revista El Triangle i Elisenda Villena, responsable de l’agència de detectius Método 3, a exposar les seves inquietuds i consells respecte a l’ofici d’investigació.

Rodríguez va afirmar que hi ha periodistes que diuen estimar el seu ofici sense haver-lo exercit mai realment. Així de crític va mostrar-se davant “la covardia” de la majoria de practicants de la professió avui.

Rodríguez emfasitza en concretar temes per poder afirmar que s’està investigant

L’expert en problemàtiques sectàries considera la investigació d’un cas qualsevol, un procés a seguir que s’ha de saber fer bé per treure’n els millors fruits possibles. Considera que per extreure informació d’algú, “no s’han de voler trobar respostes, sinó que s’han de fer bones preguntes per extreure’n bona informació”. Alhora, va redundar la necessitat de fer preguntes concretes i no generals, ja que si es fa ús d’aquestes últimes, “mai se’n podrà fer una investigació”.

Rodríguez va afirmar que tots els estudiants de periodisme estan capacitats per esdevenir professionals de la investigació. No obstant, va apuntar que és necessària una bona capacitat de síntesi i ser crítics amb tot el que se’ns diu des dels diferents mitjans.

D’altra banda, Jaume Reixach es va mostrar molt més contundent. El director i editor de la revista El Triangle va centrar les seves crítiques en la repressió i falta de llibertats que pateix l’ofici periodístic en els nostres temps. Reixach va criticar el sistema, que va definir de “corrupte”.

LLIBERTAT COM A OBJECTIU

“La llibertat és la nostra realitat de ser. Hem d’informar per transformar. Ens devem a la nostra gent”

Davant els poders que persones i organitzacions com Berlusconi i la família Godó tenen sobre els mitjans de comunicació, l’ex col·laborador del Correu Català i del Diari de Barcelona, diaris ja desapareguts, va remarcar la necessitat d’obrar lliurement, ja que “la llibertar és la nostra realitat de ser”, va dir dirigint-se als joves estudiants expectants.

Reixach va mostrar-se, també, molt crític amb el model democràtic establert. Va denunciar la corrupció existent en l’actualitat i, degut a aquest problema, la necessitat “d’informar per transformar”, ja que, com va apuntar, els periodistes “ens devem a la nostra gent”. El creador de Reporters sense fronteres va finalitzar la seva intervenció cridant: “el combat continua”.

A l’acte, també hi va col·laborar Elisenda Villena, responsable de l’agència de detectius Método 3

de Barcelona, que va comparar la seva feina amb la de periodista d’investigació.

LA IMPORTÀNCIA DELS CONTACTES

“S’ha de saber de tot per poder contactar amb tothom”

En les dues professions, va dir, són necessàries actituds com la valentia, la constància, la verificació de fons i la feina al carrer. A més, va afegir la necessitat del treball en grup per poder treure bons resultats d’una investigació.

Tot i constatar que en certs casos, els periodistes dificulten la feina dels agents secrets per la revelació d’informacions, va aclarir que és “normal” degut al fet que uns van dirigits a la publicació d’informacions, i els altres, a la investigació per uns clients concrets. A més, va afegir la necessitat de saber sobre tot en general per així, “poder contactar amb persones que ens poden ser útils en una investigació”.

Davant les baixes expectatives de feina dels joves periodistes, Villena va voler animar als assistents citant que “val la pena fer una investigació sense tenir clients, perquè si aquesta és bona, els clients vindran darrere teu”.

La xerrada va incloure, a més, la intervenció d’Antonio Baquero, periodista d’El Periódico, que va donar consells per dur a terme una bona investigació. També es va realitzar l’entrega del premi Sabueso con método, destinat al reconeixement de la millor obra d’investigació realitzada a la facultat el curs anterior. Aquest es va atorgar al treball Amposta, el pacte no escrit, realitzat per les, ja ex alumnes, Noemi Badrenas, Susana Cases i Elena Domingo, que va desvelar trames de corrupció dins l’aparell logístic de la ciutat.

"El guanyador de la Pilota d'Or 2010 és Lionel Messi"

Ahir es va atorgar el premi de la pilota d’or de la fifa 2010. El guanyador va ser Lionel Messi, jugador del F.C. Barcelona, que va ser guardonat per segon any consecutiu. El crak argentí va superar en les votacions al seus companys d’equip Iniesta i Xavi, superant així, les expectatives que donaven com a suposats guanyadors del premi, un dels altres dos jugadors culés pel fet d’haver arribat a conquistar el mundial de Sud Àfrica.

Messi va rebre el premi de les mans del seu entrenador, Pep Guardiola, que per nomenar el guanyador va fer un gest que mols li agraeixen: anunciar-ho en català, juntament amb el castellà i l’anglès.

El dos vegades millor jugador del món, va admetre no esperar guanyar el trofeu en aquesta edició. Tot i així va voler “agrair-ho profundament als seus companys d’equip i als seus amics i familirs més propers”, ja que sense ells, va dir, “no seria aquí”.

Pel que fa a Xavi i Iniesta, tots dos van elogiar el guanyador del que van dir que “se’ns dubte està per sobre de tots”. No obstant, les expectatives de molts esperaven coronar a un d’ells dos com a millor jugador del planeta. Especialment, perquè com va dir Luís Suárez, únic jugador espanyol que ha aconseguit ser premiat amb la pilota d’or, és difícil que es tornin a produir les condicions que s’havien produït aquest any (mundial de Sud Àfrica) per donar crèdit i pes al fet que un jugador de espanyol pogués ser el guanyador. Suárez va sentir-se decebut en expressar que “si no han guanyat aquest any, no sé quan ho podran fer” i afegint, també que “aquest premi s’atorga als jugadors que, apart de ser molt bons, hagin aconseguit premis importants en el transcurs de l’any”.

Fortament tocats van quedar a Fuentealbilla, el poble d’Andrés Iniesta, on el seu oncle, també amb el nom d’Andrés Iniesta, va expressar, la seva decepció. Tot i ser simpatitzant del Reial Madrid, el familiar va admetre que el seu nebot “ha triomfat per ser al Barcelona”.

A Terrassa, també s’havien fet il·lusions perquè Xavi  fos coronat millor jugador del món. Tot hi això, van acceptar que Leo Messi és ara per ara, un pas per sobre de tots els jugadors, inclòs també, del fill predilecte de la ciutat egarenca.

El més important, però, va ser veure nominats com a finalistes tres jugadors blaugrana a més de tenir 6 dels 11 jugadors que formaven l’onze ideal de l’any al Barça.

Més que qui va guanyar finalment la pilota d’or, la cerimònia d’entrega de premis d’ahir va servir per guardonar i premiar el model que el Barça ha desenvolupat a llarg termini mitjançant La Masia. Un projecte que unit al model de joc blaugrana de Guardiola ha aconseguit crear el que és avui per avui, el millor equip del món.

Franquisme: passat o present?

El franquisme fou un règim opressor de la llengua catalana. El català, tot i ser la llengua pròpia de Catalunya, va prohibir-se en tots els organismes públics. Fins i tot, es podia arribar al punt que si la policia veia gent pel carrer parlant català els podia arribar a dir “hable en cristiano”.

El model de transició que va adoptar Espanya va servir? Ho poso en dubte per una qüestió bàsica: els alts càrrecs de les empreses i òrgans socials més importants que hi ha encara avui es van deixar en mans de gent simpatitzant amb el franquisme i l’anticatalanisme.

Els efectes d’aquet error de planificació porten ara els seus resultats. Tant el Tribunal Constitucional com el Tribunal Suprem estan mostrant la seva demagògia i rebuig a Catalunya i les seves tradicions. També, per suposat, a la llengua catalana, de la qual els mitjans de comunicació espanyols (també dominats per tot aquell organisme que ratlla el feixisme que he mencionat abans) tenen fòbia i titllen d’opressora envers el castellà al territori català, el qual diuen que està perseguit.

Estem davant un moment on les posicions socials s’estan oposant radicalment. Tant poden aparèixer partits que només centren les seves intencions en buscar la independència, com d’altres que cada vegada més, adopten les antigues posicions que existien fa quaranta anys a l’estat espanyol, adoptant tant ideals contra Catalunya o recuperant actituds xenòfobes respecte els nouvinguts.

Bàsicament doncs, és fàcil d’entendre que no ens volen tal i com som. Després, a més, ens volen vendre la idea que lleis com ara la de la memòria històrica, no s’haurien de fer per no remoure el passat. Qui sap, potser tenen raó, ja que de vegades dubto de si realment encara som en aquell passat.

El fet de poder dir tantes i tantes altres raons per les quals trobo que al concepte “democràcia espanyola” cada vegada més li sobra la primera de les dues paraules, em portaria a un mai acabar.

Per acabar, doncs,  us deixo amb la definició que Viquipèdia dóna sobre el concepte de democràcia. A partir d’ella jutgeu vosaltres mateixos si el que s’ha fet a Catalunya, al seu Estatut, el que es vol fer  la seva llengua, a la prohibició sobre el jutge Garzón d’investigar els crims del franquisme, etc, etc, etc, etc, són part del que engloba aquesta definició, o contràriament trobeu que cada cop ens en allunyem més:

La democràcia és una forma d'organització de grups de persones, la característica predominant és que la titularitat del poder resideix en la totalitat dels seus membres, fent que la presa de decisions respongui a la voluntat col·lectiva dels membres del grup.

En sentit estricte, la democràcia és una forma d'organització de la vida publica, en la qual les decisions col·lectives són adoptades pel poble mitjançant mecanismes de participació directa o indirecta que li confereixen legitimitat als representants. En sentit ampli, la democràcia és una forma de convivència social en la qual tots els seus habitants són lliures i iguals davant la llei i les relacions socials s'estableixen d'acord a mecanismes contractuals.

La Guardiola que mai es trenca

El joc del Barça no para. Dic que no para perquè no només es centra en marcar gols i guanyar partits. Dic que no para, perquè la pilota no para mai quieta, perquè els jugadors busquen constantment els espais per trencar el fora de joc, etc. En fi, hi ha alguna cosa fantàstica i alhora estranya en el joc d'aquest equip.

Aquest barça espectacular, fascinant, increïble, únic, i tants altres qualificatius que li podríem atribuir veient el joc que desplega sobre la gespa dels diferents estadis que formen la Lliga espanyola, omple de prestigi, orgull, i  segur que de molta il·lusió, els que en són seguidors, socis, directius, cos tècnic, fins a passar pels jugadors.

Un home, però, és el gran eix en el qual es mou tota la resta: Josep "Pep" Guardiola: home de casa, format a La Masia blaugrana i que coneix i com ell diu, "ha mamat" els sistemes de joc culés des de fa moltíssims anys.

Aquest personatge, acostuma a desfer-se en elogis als rivals, hagin mostrat o no, resistència al seu equip en un partit. Últimament, però, s'ha centrat en gratificar la feina dels seus antecessors, que, segons ell, van ser els qui van instaurar aquesta filosofia a can Barça.

Van ser però, realment Johhan Cruiff i Carles Reixach entre molts d'altres, els que van elaborar aquest model que a hores d'ara tots considerem selecte i perfecte? Sí, en efecte, ja que van crear una visió nova d'orientació dins el terreny de joc. Però, si així és, perquè no van aconseguir aquesta fermesa i perduració del model a la seva època? Vull dir, Cruiff va donar molt a l'equip català, però, com he comentat, mai va aconseguir assentar unes bases que li asseguressin tant a ell com a la resta de culés, una certa tranquil·litat abans d'afrontar un campionat o un partit. No s'assumia aquest paper d'equip favorit amb tant fervor i consciència com, en efecte,  s'assumeix ara

Guardiola ha creat doncs, un model inspirat en els anteriors, però afegint-hi el factor "seguretat" , "consistència, o "persistència" tant com a director de joc, però també com a persona, i és que degut a la intel·ligència que a mostrat en aquests tres anys com a entrenador, estic segur que per molt que es faci el despistat, és conscient que està adquirint un prestigi a nivell mundial molt important. En el cas de Catalunya, a més, s'està guanyant una admiració especial, que en mig de temps tant difícils com els que estem passant a nivell econòmic, s'arriba a transformar, fins i tot, en profunda gratitud, per molts factors. Entre ells, el fet que en els últims partits del Barça, als culés ens costi contar els gols de l'equip amb una sola mà.

És per tot això, que m'agradaria diferenciar el "Pep" de la resta de professionals dels que hem gaudit. És diferent. Unint el seu nom amb el meu article, podríem dir, doncs, que és "una Guardiola consistent": mai es trenca, i esperem que així continuï sent per molts anys.

Sentit de la responsabilitat

La crisi econòmica a ha dut al caos als països capitalistes del món en els últims anys, començant per les borses, els bancs i caixes, i acabant per repercutir en els drets de treball de les persones. Acabant dic? Potser no.

Jo sóc dels que pensen que després de que et robin el menjar, toca passar fam. El mateix penso, doncs, en relació a l’economia: ara sembla que s’ha acabat la seva caiguda en picat, però és ara quan en sofrim i seguirem fent-ho, les conseqüències.

Més encara si després de rebre aquestes conseqüències, hi ha entitats financeres que s’aprofiten de la situació per beneficiar-se’n i crear així, més desigualtat social. També si uns (controladors aeris), en veure que l’estat arriba a una situació límit i que es veu obligat a retallar els sous als funcionaris, que no és capaç de crear llocs de treball i que aquests, en cas d’aconseguir-se es remuneren al voltant o fins i tot per sota dels 1000 euros al mes, actuïn d’una forma tant irresponsable.

Està clar que sortir de la situació és complicat. Molt complicat. És més: molts són escèptics sobre les previsions de millora que es van donant des dels diferents governs, i més encara després  d’haver passat per una època de vaques grasses  on aquestes previsions i promeses de millora  ja no tenien, moltes vegades credibilitat.

“Hem d’assumir un gran sentit de país. No ho diu el president ni el rei, sinó jo, un estudiant”

Tots hem de conscienciar-nos a assumir un gran sentit de responsabilitat i de país. No ho diu el president del govern o de la Generalitat en un missatge televisiu. Tampoc ho diu el rei en el seu tradicional missatge de nadal. Ho dic jo, un estudiant amb absència de coneixements sobre el futur que m’espera de forma  gairebé immediata.

Sí, està clar que per construir el futur se n’han d’edificar les bases ara, al present. Això sí, com he dit, tenint sentit de la responsabilitat i evitant situacions de caos com la que es viuen als aeroports aquests dies per culpa d’una gent, que sí, és cert que se’ls ha rebaixat el sou, però en una quantitat insignificant tenint en compte la gran quantitat monetària que reben de l’estat, i que contràriament,  no reben professions tant importants per la construcció d’aquest futur del que parlava com els metges, professors, investigadors, científics,  etc, que en molts casos han vist reduït el seu sou resignant-se a aguantar i a cenyir-se el cinturó després de veure les seves protestes ignorades després de la vaga general del 29s.

Dos mil cinc-centes  persones amb una responsabilitat tant gran no poden abandonar-la  a la mínima de canvi, tenint en compte que tot l’estat en depèn durant aquest pont per poder viatjar, crear treball, promocionar el turisme, etc.

Mantenim tots,  la calma i intentem començar de nou fent les coses bé i sense veure’ns obligats a arribar a situacions com la de declaració d’estat d’alarma declarada pel senyor Rubalcaba ahir. A hores d’ara s’han creat, es creen i es crearan mesures molt impopulars per la ciutadania, però hem de ser conscients, també, que ningú vol acabar en les situacions de rescat com les d’Irlanda o Grècia. Prenem doncs, sentit de responsabilitat i de país.

CIU guanya de forma aclaparadora

Les forces del tripartit s'enfonsen mentre que el PP aconsegueix el millor resultat de la història. SI de Joan Laporta entra al Parlament

CIU va guanyar ahir, 28 de novembre, les eleccions catalanes. El PSC es va ensorrar darrere l'ombra del tripartit igual que ERC, la força més perjudicada. ICV-EUA va aguantar la caiguda de les forces d'esquerres, mentre que el PP va escalar a la tercera posició al Parlament. El partit SI de Laporta va entrar a la cambra en la que compartirà grup mixt amb C's, que es manté amb 3 diputats.

Les eleccions al Parlament de Catalunya van conduir a Convergència i Unió, liderada per Artur Mas, a una àmplia victòria que els permetrà governar "de forma còmoda", tal i com expressava el president de la coalició durant la campanya electoral. Els 62 escons aconseguits per CIU van marcar una tendència clara a favor del canvi de poders, que controlaven fins ara, les forces del tripartit.

Montilla plegarà i Puicercós es mantindrà com a líder, de moment

El socialistes van encaixar una dura derrota aconseguint només, 28 escons i quedant a 34 del partit de Mas: una distància rècord en la història de les eleccions catalanes. A més, el que és ara president de la Generalitat en funcions, José Montilla va anunciar que no tornarà a presentar-se com a secretari general del PSC, assumint així, part de la responsabilitat de la caiguda del seu partit.

Per altra banda, la que era fins ara la tercera força catalana: ERC, va ser el soci del tripartit que més va patir el càstig per part dels electors. Els republicans passaran d'ocupar 21 escons a només 10 i passar a ser, a més, la cinquena força al Parlament. Joan Puigcercós va admetre la derrota i va reconèixer que la separació independentista els ha fet mal.

De tota manera va insinuar que el seu lideratge dins el partit no està amenaçada.

El PP serà la tercera força, ICV-EUA s'aguanta i SI de Laporta entra al Parlament

L'altra cara de la moneda va ser per al PPC d'Alicia Sánchez-Camacho, que va incrementar considerablement el seu poder al Parlament aconseguint 4 diputats més que en les darreres eleccions (18) i establint així, el rècord històric del partit nacionalista espanyol en unes eleccions catalanes.

L'únic soci del tripartit que va superar la caiguda de les esquerres va ser la coalició eco socialista de Joan Herrera: ICV-EUA, que va mantenir la fermesa tot i baixar la seva representació en 2 escons. Herrera va assegurar que faran una oposició ferma i dura contra les polítiques que vulguin retallar els drets socials.

La sorpresa de la jornada es va produir amb l'entrada de Solidaritat Catalana per la Independència: el partit independentista encapçalat per Joan Laporta, que va aconseguir 4 diputats. L'expresident del Barça es va mostrar molt satisfet amb el suport que els ciutadans li van atorgar i va assegurar que la coalició que representa només pactarà amb partits que estiguin disposats a establir la independència en la propera legislatura.

SI haurà de compartir grup mixt amb Ciutadans, el partit d'Albert Rivera que va mantenir els seus 3 diputats del 2006.