Sóc prou gran per tenir Facebook? Menors i ús de la xarxa social

Sóc prou gran per tenir Facebook? Menors i ús de la xarxa social
Am i old enough to access Facebook? Children and use of the social network

La revista Comunicació- Revista de Recerca i d'Anàlisi, revista biennal de la Societat Catalana de Comunicació, filial de l'Institut d'Estudis Catalans ens ha publicat a mi i als meus companys dels Grau de Periodisme Pau Marcos, Aida Pujadas, Martí Ramírez i Aida Tudó aquest estudi sobre l'ús que fan els nens menors de 13 anys (edat mínima que la xarxa social Facebook s'autoimposa per poder-ne fer ús). Aquí us enllaço el link corresponent del treball complet. Aquí sóta, us en deixo el resum.

Resum:

Sempre s’ha alertat dels avantatges i perills que la xarxa social Facebook pot suposar per als seus usuaris, però mai se n’ha parlat des de la perspectiva de restricció que l’empresa mateixa s’autoimposa com a norma general per poder usar-la: els 13 anys d’edat mínima. Mitjançant 475 enquestes, en aquest estudi es realitza un treball de camp en diferents escoles catalanes per comprovar si aquesta xarxa social s’usa en una edat menor a l’esmentada i, si és el cas, comprovar els coneixements que els nois tenen sobre ús i privacitat en la preadolescència. Els resultats d’aquest treball pioner a Catalunya mostren algunes diferències significatives amb els estudis previs realitzats als Estats Units. Així, la incorporació de Facebook a la rutina diària dels adolescents no amaga un cert desconeixement d’aspectes com la privacitat.

Paraules clau:
menors, xarxes socials, TIC, privacitat, relacions socials, Facebook.

La psicologia dels tècnics de bàsquet catalans

El bàsquet és un esport arrelat a Catalunya. La formació i fonaments d'aquest s'implanten des de ben petits a jugadors en formació per tot el territori, seguint els valors de l'entrenador de bàsquet, la figura clau dins el vestidor, amb un perfil més psicològic. Entrenadors, jugadors i periodistes experts analitzen en aquest reportatge, una manera de fer del tècnic català que el fa diferent respecte la resta de l'estat, d'Europa i, segurament, del món.

Per Dafne Barnet, David Giménez i Joan Torras

La figura de l’entrenador, i especialment, l’entrenador de bàsquet sempre ha estat coneguda per jugar un doble rol sobre el parquet d’un pavelló. A més dels aspectes tàctics i la qualitat tècnica que l’entrenador escull reproduir dins la mateixa pista, hi ha un altre aspecte que sempre s’ha considerat de vital rellevància per al bon funcionament d’un equip: l’aspecte psicològic i la relació amb el conjunt de l’equip. L’entrenador moltes vegades realitza el paper de psicòleg. Necessita comprendre quan ha d’establir una actitud concreta o de quina manera ha de tractar un jugador i de quina manera no ho ha de fer.

Catalunya és un país de bàsquet. La Federació Catalana de Basquetbol (FCB) té, com a tasca primordial, potenciar el bàsquet base pel conjunt del territori ja sigui des de l’àmbit de jugadors, àrbitres o entrenadors mitjançant lligues, clínics o cursos de bàsquet. I és que són moltes les persones que es mouen per practicar aquest esport els caps de setmana i dia rere dia.

Segons explica l’estudi Psicología del deporte aplicada al rol del entrenador, realitzat pel Dr. Francisco Enrique García Ucha, un 80% dels nois que comencen un esport el deixen. D’aquest percentatge, el 60% ho fa per causes relacionades amb l’entrenador i especialment, amb el tracte que aquest té amb l’afectat. D’aquí que aquesta tasca sigui complexament difícil de gestionar i efectuar amb eficàcia.

Ignasi Bonvehí i Anna Pujol són dos joves entrenadors de 19 anys que han entrenat jugadors en formació. Tots dos destaquen que el més gratificant d’aquesta feina és veure la millora progressiva dels nens i, tot i que és gratificant per ells, ambdós reconeixen que suposa un esforç a l’hora de compaginar-ho amb estudis. Però, com ha de ser el tracte amb nens que comencen a practicar aquest esport? “La clau és apassionar-los pel bàsquet i transmetre’ls valors i experiències sempre en positiu” comenta l’Ignasi. “El millor és no atabalar-los ni pretendre que facin mil coses alhora. Se’ls ha d’anar endinsant en la filosofia del bàsquet de mica en mica” afegeix l’Anna. Alhora, tots dos coincideixen amb la bona salut del bàsquet de formació que es viu a Catalunya.

“Si de seguida desgastes la sortida de to, pot fer-se un tòpic i no tenir efecte”

Hi ha també, grans entrenadors catalans a l’elit del basquetbol estatal:

Jaume Ponsarnau, entrenador de l’Assignia Manresa, equip que milita a la lliga ACB, explica que intenta ser constant amb el seu treball i amb la exigència que demana. Acostuma, però, a ser prudent i regularment calmat. “Si de seguida desgastes la sortida de to, pot fer-se un tòpic i no tenir efecte”. El tècnic del Manresa basa la seva passió en tres punts clau: “viure d’un esport com és el bàsquet, estar relacionat amb tots els elements que intervenen en el bàsquet (conceptes tàctics i tècnics) i la relació amb les persones de dins un grup”.

Ponsarnau sobre el tracte amb els jugadors

Ponsarnau afronta aquesta temporada amb un equip pràcticament nou i confeccionat a partir del pressupost més baix de la lliga. El fet de ser un equip petit suposa per a Ponsarnau dirigir un grup amb menys consistència mental que la que poden tenir equips grans, amb més pressupost i amb plantilles més llargues. Malgrat tot, intenta treure el màxim rendiment esportiu i mental dels seus, tenint com a punt de partida la constància.

El tècnic de Tàrrega considera la cohesió del conjunt vital, però sempre mantenint un tracte amb els jugadors de forma individual. El Manresa és un equip compost per jugadors de la cantera i estrangers. Pel que fa a aquests últims, la relació que s’hi estableix és diferent: “Un jugador d’aquí té uns valors esportius molt diferents dels que pot tenir un americà. Ni més bons ni més dolents, però diferents, cosa que fa que cada un hagi de tenir un tracte humà individualitzat”.

Respecte a la formació i la base, Ponsarnau expressa que “és de gran importància. Segons el tècnic “és difícil que un jugador creat a casa pugui arribar a l’elit, però és molt important que el club posi els mitjans perquè això es pugui donar”. Tot i així, considera que la passió pel bàsquet, almenys pel que fa al Manresa, és a nivell de comarca i que s’ha creat al llarg del temps al voltant d’un club que ha aconseguit alguns títols importants (Lliga i Copa).

Al sud del país trobem un altre gran entrenador. Salva Maldonado té una llarga trajectòria professional – com a entrenador però també com a jugador –.Actualment dirigeix el FIAC-Mútua Joventut de Badalona, conjunt amb greus problemes econòmics. Maldonado era funcionari fins al moment en que li van brindar la oportunitat de viure del seu “hobbie”, moment que va aprofitar per demanar una excedència i dedicar-s’hi.

Sobre la professió, el tècnic verdinegre destaca: “M’agrada portar grups i construir. Ser entrenador, no obstant, és molt més gratificant en equips de formació que en professionals, pel fet de treure’t una mica de sobre la pressió”.

El Joventut durant un entrenament

La seva filosofia d’entrenament es basa en el respecte com a base del bon funcionament. Maldonado ha anat evolucionant al llarg dels anys: “No soc el mateix ara que tinc 52 anys que quan en tenia 19 i entrenava cadets o minis”, aclareix. L’entrenador de la penya, diu, intenta transmetre sempre les coses molt clares, encara que no siguin positives ja “al final el jugador agraeix que li vagis de cara”. Maldonado, a més, intenta tractar a tot el conjunt igual pel que fa al respecte, tot i que matisa que la forma de comunicació és diferent. “S’ha de diferenciar quan es parla amb un veterà que amb un jove nouvingut, però en principi els intento tractar a tots  igual”. Per a ell, respectar la individualitat de cada jugador és clau per poder motivar-los. Maldonado comenta que, tot i així, “el tracte no és el mateix amb algú veterà a qui només has d'ajudar en algun aspecte, que amb algú més jove i, en general, més despistat o amb menys coneixement”.

La seva trajectòria com a entrenador en diferents categories l’ha dut a un perfil d’entrenador que, tot i agafar referències d’altres entrenadors, ha tingut clar que hom ha de tenir la seva filosofia pròpia encara que aquesta pot canviar al llarg dels anys. “Sempre he pensat que és millor equivocar-se seguint la teva filosofia que no anar donant tombs intentant imitar els altres”.

Cada entrenador té la seva filosofia i forma de fer. Però, què n’opinen els seus jugadors? Román Montañez, escorta de l’Assignia Manresa, opina sobre Jaume Ponsarnau.

Montañez explica que “les claus del Jaume són l’exigència a base de la confiança i de convèncer als jugadors del que fan”.  Segons el de Sant Joan de Vilatorrada, en un grup, l’entrenador ha d’exigir i convèncer als jugadors que les idees que es transmeten són les correctes i en aquest sentit ”Ponsarnau té unes idees molt clares”. És doncs, un entrenador que aprofita el talent dels seus jugadors individualment i el conjuga en un tot. Ponsarnau és un entrenador estimat pels jugadors. Però què hi ha del seu caràcter?  Roman Montañez explica que “sempre intenta ser positiu i parla de forma calmada amb cada jugador per corregir detalls”.

D’altra banda Federico Van Lacke i David Jelinek opinen sobre l’entrenador de la Penya Salva Maldonado.

Pel que fa al caràcter, Van Lacke explica que “el Salva sap actuar d’acord amb la situació. Sempre actua des de la educació  i sempre en positiu. Des d’aquest punt de vista crea un ambient de treball molt tranquil sempre i quan el jugador estigui compromès”.

Van Lacke sobre Maldonado

A la Penya, la promoció de la cantera és un fet rellevant. L’argentí Van Lacke es sent còmode dins la joventut de l’equip i creu que s’ha d’adaptar a la filosofia del club. Entén la situació i  creu que “així la afició s’identifica més amb els jugadors, formats en el propi club”.

Tant Montañez, Van Lacke i Jelinek no s’obliden de com han arribat fins on són i recorden la seva trajectòria i entrenadors. Jelinek, opina que els entrenadors que ha tingut l’han ajudat any rere any a aprendre coses noves, igual que Montañez, que destaca les diferents maneres de treballar que cada un té. Unes més efectives que altres, però totes en sentit positiu i de millora.

“Hi ha una gran relació entre la cultura del bàsquet a Catalunya i el nombre de professionals que viuen d’aquest esport”

Com hem pogut veure, doncs, el vincle que es forma entre jugador i entrenador acaba resultant fonamental per la bona dinàmica no només esportiva sinó també d’equip, entre els seus integrants. Però si entrenador i jugadors són figures claus que ens poden explicar millor que ningú la figura dels tècnics, no ho són menys els periodistes, professionals que porten anys – uns més que altres – veient en directe tot el que passa en una pista de bàsquet més enllà del simple joc.

Si es parla de periodistes experimentats i coneixedors del bàsquet, es parla de Jordi Robirosa, que coneix com ningú el bàsquet a Catalunya. El veterà comentarista explica que “Catalunya és on millor es tracta el bàsquet de formació de tot el món”. I per quina raó? Com diu ell mateix, “només cal veure el nombre d’entrenadors catalans que estan o han estat a l’ACB: molts. Però no només entrenadors sinó també jugadors i fins i tot periodistes”, afegeix. Hi ha una gran relació entre la cultura del bàsquet a Catalunya i el nombre de professionals que viuen d’aquest esport”.

Robirosa sobre els mètodes d'entrenament

Ara bé, entre la relació tècnic - jugador, quin pes té el factor psicològic? Joe Arlauckas, ex-jugador del Real Madrid o Tau Vitòria, entre d’altres, explica que “un entrenador ha de saber tractar a cada jugador de forma concreta i el factor mental és clau. Mai ha de tractar un jugador com a un amic, sinó que hi ha d’establir una relació càlida, però alhora distant per mantenir l’autoritat”. Una opinió semblant té Àlex Gozalbo, periodista esportiu del diari Ara, que encara va més lluny: “No és que el factor psicològic sigui important sinó que és imprescindible. Sense ell, no hi ha possibilitat de tenir èxit, per molt bon treball tàctic que es faci després, sense un bon tractament psicològic”. 

Contràriament pensa Abelardo Alzueta, conductor dels partits d’Eurolliga a Teledeporte: “Crec que tant jugador com entrenador tenen part de responsabilitat pel que fa a aquest afer. L’alt nivell de professionalitat dels jugadors avui en dia, però, pot fer pensar que l’entrenador “sobra””. No obstant, Alzueta, reconeix que l’ambient en l’entorn l’acaba determinant el màxim responsable del grup. Sembla doncs, haver-hi unanimitat no només entre els periodistes o jugadors, sinó també entre els propis entrenadors: l’entrenador és la peça clau que fa que l’equip rutlli o fracassi.

Els tècnics catalans indubtablement han fotjat un caràcter i estil propi, com els de qualsevol altre lloc, de la mateixa manera que no tots els d’aquí són iguals. Tot i això, es pot dir que els europeus tenen una sèrie de trets comuns. També, inclosos en boca de Jordi Robirosa, els iugoslaus, encara que amb certs matisos: “Va haver-hi una època on es va imposar el seu tipus d’entrenament”. Un estil que segons el periodista era molt metòdic, gairebé científic i molt dur, però que els va donar bons resultats i que ha donat grans entrenadors com Maljkovic o Obradovic. Robirosa afirma, però, que això és aigua passada.

Si ens fixem amb les diferències entre els estils d’entrenament NBA i europeus, però, les posicions dels experts topen. Mentre Gozalbo veu un tracte més psicològic a Amèrica “on gairebé sempre s’incorpora la figura d’un psicòleg”, Robirosa prefereix l’estil europeu perquè els americans “fan coses molt rares i de vegades es passen d’estrambòtics”. Arlauckas veu clares diferències entre els dos estils: “A Europa es tracta a tots els jugadors com a nens equiparant a joves i veterans, cosa que crec que no és correcte. L’NBA en aquest aspecte és molt més professional”.

Robirosa, a més, explica que “a l’NBA la figura del segon entrenador té molt pes. Es pot passar de ser primer d’un equip a ser segon d’un altre, mentre que aquí això és impossible i la figura del segon pràcticament no es té en compte”.

Així doncs, sembla quedar clar que l’entrenador és la peça rellevant dins un grup de jugadors i que no només els ha de transmetre conceptes tècnics, sinó que la base de tot treball s’ha de basar en la confiança mútua entre tècnic i jugador. L’aspecte psicològic és clau tant pels propis entrenadors, però també jugadors i periodistes per tirar endavant un equip, cosa que es dóna en la gran majoria d’entrenadors catalans a l’elit. Clars exemples en són, ja no només Ponsarnau o Maldonado, sinó també Xavi Pascual, Ricard Casas, Edu Torres o Berni Álvarez, entre molts d’altres. Tot un conjunt de professionals formats aquí a Catalunya, país d’esport amb una gran tradició pel bàsquet. Tot el que es treballa amb constància i rigor, acaba donant els seus fruits. A Catalunya això ja es dóna i segons els que hem pogut observar, el futur és esperançador.

Manresa seguirà sent ACB

Els del Bages vencen l'Estudiantes en un partit trepidant (69-63)

"Manresa és la ciutat dels miracles". Així va expressar-se Jordi Robirosa, periodista esportiu de TV3, la temporada 2008-2009 de la lliga ACB davant el final d'un partit que l' aleshores Ricoh Manresa va guanyar al totpoderós Regal F.C.Barcelona després de quatre pròrrogues. No és el primer cas que es bateja com a "miracle" un partit o temporada del Bàsquet Manresa, tenint en compte que des de fa anys és l'equip amb el pressupost més baix de la competició i que, no obstant, eludeix el descens de categoria any rere any. La proesa va tornar a produir-se ahir al Nou Congost.

L'Estudiantes cercava el playoff, i el Manresa, la salvació

La jornada intrasetmanal de la lliga estava enfocada clarament a dos sectors: els equips que volien assolir els playoff pel títol i els que volien certificar o somiar amb la permanència. El matx que s'havia de viure a la capital del Bages enfrontava l'Asefa Estudiantes, equip que lluitava pel primer objectiu, i l'Assignia Manresa, que ho feia pel segon. Des dels dos clubs, s'havia insistit en la idea de "partit límit". S'havia, també, fet una crida a l'assistència dels socis manresans, que van reaccionar-hi en massa. Ahir el Nou Congost era el de les grans ocasions.

El partit va començar amb una tònica constant d'anotació per part dels dos conjunts. Mentre que pel Manresa, Gadyr marcava les diferències a base de triples i llançaments lliures, a l'Estudiantes, Josh Asselin, ex pivot manresà, dominava dins i fora la pintura, anotant tots els tirs dels quals disposava (7 de 13 al final del partit). En finalitzar el primer quart, el marcador mostrava un 16-19 que feia justícia a la igualtat fins al moment.

Un Asselin imparable va marcar la tònica de la primera part

Les coses es van capgirar, però, als deu minuts següents. El conjunt madrileny dirigit per Luís Casimiro, va desplegar el seu joc ofensiu i defensiu més intens, i gràcies a que Asselin continuava imparable (18 de valoració al descans) i la zona dels de Casimiro ofegava l'atac dels catalans, amb poc encert exterior, l'Asefa se'n va anar deu a sobre al finalitzar la primera part de l'enfrontament (30-40).

Entre els passadissos es podien sentir lamentacions. Semblava que s'estava deixant escapar una oportunitat i se li donava al Menorca, pendent del partit per seguir somiant amb la salvació. En aquell segon període havien aparegut els nervis.

Un parcial de 16-5 va donar la volta al marcador al tercer període

Uns nervis, que van convertir-se en nervi a la represa del partit. Els triples de Montañez, Majtorovic i l'incombustible Sergy Gladyr, posaven, amb un parcial de 16 a 5 als de Jaume Ponsarnau dins del partit per capgirar-lo (46-45). Des d'aquest instant, va aparèixer el sisè jugador: el pavelló manresà, que va aconseguir, amb la seva cridòria, fer fallar més d'un tir lliure i desmoralitzar els de la capital espanyola. S'arribava amb un 49-45 abans de començar el quart decisiu.

Aquest últim va ser el més intens. El Manresa seguia anotant, i quan no ho aconseguia, apareixia l'eslovè Uros Slokar per escombrar pilotes i donar segones oportunitats. A l'Estudiantes, només Oliver, també ex manresà, i Germán Gabriel hi posaven de la seva part repartint joc i anotant. Asselin, però, ja havia desaparegut, i Caner-Medley, MVP de les dues últimes jornades, era incapaç de poder encistellar (-5 de valoració final). La incertesa es va mantenir fins a l'últim minut, on una falta antiesportiva de Pancho Jasen i les posteriors personals tàctiques dels del Ramiro de Maeztu, van acabar de donar el coixí suficient per arribar al 69-63 final a l'electrònic.

El crit de l'afició: "Som ACB"

Les abraçades i els salts d'eufòria eren la viva imatge d'un pavelló que tornava a veure com els seus seguirien competint a la segona millor lliga de bàsquet mundial un any més. "Som ACB". Aquest era el crit que no es van cansar de cridar els aficionats de l'Assignia Manresa.

Deu victòries han estat suficients, doncs (a falta d'un partit, ja, sense importància), per aconseguir mantenir la categoria en una lliga cada vegada més marcada per les diferències pressupostàries dels 18 clubs que la formen.

La capital del Bages podrà seguir cridant "Força Resa".

El tsunami libi

Com ja sabeu, un tsunami va arrasar fa tan sols uns dies, multitud de costes, pobles i vides del Japó. La societat mundial ha quedat commocionada pels gravíssims fets que han mostrat, un cop més, la vulnerabilitat humana davant les forces de la naturalesa. Ara bé, ha fet bé la societat mundial al girar l’esquena als problemes que fins ara, ocupaven l’agenda internacional? Sí, ho dic, com molts deveu pensar ,pel segon pla en que ha quedat arraconat el conflicte libi, que fins fa gairebé res, acaparava quasi cada dia, la majoria de l’espai dels telenotícies de les diferents cadenes de televisió, les primeres pàgines dels diaris, o les principals tertúlies radiofòniques i de les xarxes socials.

A Líbia, mentre tothom era conscient dels fets bèl·lics que inculpaven a Muamar Al Gadaffi amb multitud de crims contra la humanitat, els diferents governs internacionals, es dedicaven, degut a la seva obligació i “compromís” amb la pau mundial, a lluitar perquè aquests drets humans i les massacres que estava cometent Gadaffi en contra la voluntat del seu poble, no es seguissin produint. 

Obama, premi novel de la pau, amenaçava el dictador libi insinuant una possible intervenció militar a la zona, i fins i tot, havia fet, ja, els primers passos en aquest sentit, apropant un vaixell militar a les costes del sud del Mediterrani. També la Unió Europea en el seu conjunt, havia condemnat els actes del dictador, després d’haver establert amb ell durant anys, multitud de relacions diplomàtiques per poder beneficiar-se, així, d’una política contra la immigració il·legal que la dictadura líbia estava duent a terme, a més, és clar, de beneficiar-se de l’explotació petrolífera dels pous libis.

Un tarda, però, ens van començar  a arribar informacions d’una tragèdia al Japó. El país nipó havia sofert una greu catàstrofe natural. Les imatges que ens en arribaven, impactantissimes, van fer, aleshores, que la catàstrofe japonesa, es convertís en l’atractiu periodístic per excel·lència, en depriment de les revoltes al món àrab que s’havien anat succeint les ultimes setmanes i mesos i que, en certa manera, ja estaven massa vistes.

M’agradaria, doncs, ressaltar la importància periodística per donar a conèixer les misèries humanes. Qui se’n recorda ja del terrible terratrèmol que va patir Haití fa uns mesos i les conseqüències que està tenint pel que fa a la vida de multitud de persones que van quedar exposades en la misèria? I qui se’n recorda del, també, sisme que es va produir a Xile i que va deixar multitud de morts, com també una gran pobresa al país sud-americà? Qui recorda, també, que tant a Tunísia com Egipte, dos països on van explotar unes enormes revolucions que van fer caure els seus respectius dictadors, es van prometre unes constitucions i uns drets de llibertat que encara no s’han complert?

Amb tot això vull fer una crida al no oblit del problema libi, que ja va bé als governs dels països occidentals per eludir responsabilitats, però que cau com una gerra d’aigua freda, als milers d’opositors a Gadaffi, que, fa tan sols una setmana, semblava que tenien la situació a les seves mans i que ara, veuen com se’ls està deixant d’observar des d’occident, i per aquest motiu, s’està donant, alhora, mans lliures al dictador Gadaffi, per continuar l’assetjament sobre el poble.

És cert, és difícil donar la mateixa importància a dues notícies de gran rellevància en l’espai d’un informatiu diari. Però, no oblidem, que el desastre libi encara està succeint i que, al contrari que al Japó, el tsunami que hi està arrasant, va molt més a poc a poc, però és cobra, també, milers de vides.  Al contrari que el japonès, aquest tsunami es podria aturar a temps abans de cobrar-se més i més vides. Aquest tsunami, és assassí i es diu Muamar Al Gadaffi.

Entrevista a Josep Ramoneda

Per Joan Torras i Oriol Solé

“Abans a les redaccions es debatia i s’intercanviaven opinions i ara semblen empreses qualsevol”

Josep Ramoneda va néixer a Cervera el 1949. És periodista, filòsof i escriptor. Actualment dirigeix el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i col·labora amb el diari El País i la Cadena SER. Assisteix per primer cop al Congreso de Periodismo Digital en la que serà la seva dotzena edició.

Quan va començar a treballar?

Vaig començar a l’any 67 al Correu Català. Després vaig treballar al tele-exprés, a la revista Porfavor, i per als anys 80 vaig estar un llarg temps a La Vanguardia. Finalment a el País i a la SER.

Quina opinió té sobre el fet que les noves tecnologies prenguin una importància cabdal dins del nou periodisme i quina anàlisi en faria?

Les tecnologies, totes, des de la roda fins al desenvolupament tecnològic més gran, són pròtesis de l’home, són invents perquè l’home pugui anar més enllà. El que crec és que l’home ha de manejar les noves tecnologies i no podem deixar que les tecnologies ens manegin a nosaltres. Aquesta és la qüestió. Aquestes tecnologies són tant potents que el risc de que ens manegin a nosaltres és molt gran.

Així doncs, és un bon recurs, però que, alhora, cal controlar?

Sí, evidentment. No és argument ni excusa perquè el periodista eludeixi les seves responsabilitats. El periodista és una persona independentment de l’instrument que utilitzi, i és ell el que marca el to, no l’instrument. L’instrument pot modificar els hàbits, però la visió responsable i moral l’ha de portar la persona, sempre.

Per un entrevistador amb l'experiència que té vostè, creu que aquestes noves tecnologies poden refredar aquest contacte humà necessari dintre  d’una entrevista?

Depèn de perquè vulguis la entrevista. Si vols respostes i informacions concretes, sí que pots fer-ho per telèfon o mail. Si vols conèixer la personalitat d’una persona, les seves contradiccions, i fer sorgir la seva personalitat, a mi se’m fa molt difícil de pensar fer una entrevista mitjançant aquests medis. Ara, pot ser que d’aquí unes generacions aquest contacte ja no sigui necessari, això ja ho veurem. Potser ja haurà desaparegut aquesta distinció entre real i virtual. Pel que sembla, la gent assistent en aquest congrés encara en fa una distinció pel fet deser-hi, cosa que podría aconseguir seguir des de casa.

Què n’opina d’aquest Congrés de Periodisme Digital? Creu que son bons esdeveniments com aquest?

A mi m’ha impressionat molt la quantitat de gent i el bon clima que hi ha. Tot i ser la primera vegada que hi vinc i només haver-hi estat unes hores, m’ha agradat molt, és un lloc interessant. Està molt bé que un esdeveniment així arribi a la seva dotzena edició i estigui totalment consolidat. Penso tornar-hi.

Creu que en el futur aquestes tecnologies noves es complementaran amb les de tota la vida, o que els instruments tradicionals estan condemnats a desaparèixer?

Es poden complementar. Javier Moreno (director d’El País) ha dit en aquest congrés que els diaris de paper desapareixerien. M’ha sorprès força. Al llarg de la meva experiència, cada cop que ha aparegut un nou mitjà s’ha dit que en destruiria un altre, cosa que mai s’ha donat. Es deia que la televisió mataria la ràdio i el cine i no ha estat així. Crec que amb aquestes noves tecnologies passarà exactament el mateix. Així doncs, seguint la meva experiència, crec que això no passarà.

Segons les expectatives d’avui, els estudiants de periodisme poden arribar  a veure frustrades les seves expectatives professionals de cara al futur. Com valora la “sort” que va tenir vostè en la seva època de cara a poder entrar al món laboral?

La nostra època va ser molt bona en aquest sentit, ja que veníem de zero i hi va haver un gran esclat. Van començar a aparèixer tants mitjans nous que semblava que podies triar. Ara és el contrari. És un moment de replegament i restriccions. Per tant, és una realitat molt més complicada i amb molts més aspirants. Tot i que es digui que ara tothom s’ho pot muntar a la xarxa per la seva banda, jo crec que això és una idea força mitificada, ja que està comprovat que els mitjans de comunicació a la xarxa encara no són rendibles.

Ha dit que va començar al 67. Des d’aquell any fins al 2011 cap on creu que ha anat la transició del periodisme en general?

Ha estat un període en que han canviat més coses que des de l’origen de la humanitat fins als anys 50. L’esperança de vida s’ha doblat en un segle quan en la resta de la història només ho havia fet una vegada. Pel que fa a l’evolució tecnològica, ara té una rèplica que em fa comparar-la amb les dades de l’esperança de vida. Estem en un moment de canvis extraordinaris. Tot i això, el periodisme guardava encara certs aspectes que el feien veure diferent a l’evolució mundial. L’ambient de treball també ha canviat molt. Abans a les redaccions es debatia i s’intercanviaven opinions i ara semblen empreses qualsevol. Tothom és molt més fred i es limita a treballar amb el seu ordinador. Anteriorment érem poquets i les dimensions de la professió eren unes altres. Hi ha hagut una evolució de la història i dels hàbits fruit de l’evolució tecnològica.

Com valora l’ús de nous mitjans com Twitter o Facebook en llocs on s’han produït revolucions com els països del nord d’Àfrica?

Els instruments mai són dolents, són útils. El que has de saber, és governar-los i no deixar que et dominin a tu. Tot i així, plantegen problemes. El més important, el del pensament. El pensament és una cosa lenta i que requereix temps. No es pot pensar a la velocitat de Twitter. Els temps del pensar no són compatibles amb la velocitat de twitter. També presenta dificultats l’escriptura d’avui. Té avantatges per ser tant ràpida, però fa desaparèixer els matisos, i una societat sense aquests és fotuda. Els avantatges en són obvis, però, també, s’ha de saber seleccionar la informació.

Definits els quarts de l'Eurolloga: s'acosta el Sant Jordi

El Regal Barça ja sap el rival que l'esperarà  als quarts de final de l'Eurolliga abans de poder arribar a la Final Four del Sant Jordi. Serà el Panathinaikos grec d'Obradovic que ha superat l'Unicaja de Màlaga, ja eliminat, a domicili. El duel ibèric el disputaran el Reial Madrid i el Power Electrònics València. El Baskonia s'enfrontarà al Maccabi.

El Barça va passar per un pur tràmit al palau i va superar amb claredat al Union Olimpija per 76 a 58. L'equip de Xavi Pascual, sense Navarro al parquet, no va oferir ni de bon tros la seva millor cara i el partit va tenir fases ensopides. L'entrenador català, però, conscient de la importància d'acabar amb bon peu el Top16, demanava més intensitat als seus jugadors. Els punts van repartir-se. Entre Lakovic i Ingles, jugadors que han estat qüestionats últimament, l'un pels seus escassos minuts en els darrers partits (especialment a  la Copa del Rei), i l'altre pel seu mal començament amb la samarreta blaugrana, van sumar 22 punts, destacant el 4 de 5 en llançaments triples del primer.

Les distàncies a l'electrònic mai van disparar-se fins a l'últim quart, on els blaugranes van acabar agafant un còmode avantatge i acaben així, invictes en el Top16.

Al F.C. Barcelona l'esperarà a quarts el Panathinaikos d'Obradovic, que va aconseguir endur-se la victòria de Màlaga davant l'Unicaja. L'equip malagueny, segueix en caiguda lliure després de quedar eliminat de la competició europea i acumular mals resultats a la lliga ACB.

Del conjunt grec, el més destacat va ser el sempre perillós Diamantidis, que va fondre, amb l'ajuda de Batiste, Nicholas, Fotsis i més, l'equip del Martín Carpena.

El morbo peninsular, però, es centrarà en el dual que enfrontarà el Madrid i el València, que finalment ha aconseguit el bitllet per seguir competint a Europa. L'equip valencià, després de complicar-se el pas fa dues jornades, ha aconseguit guanyar els dos darrers partits del seu grup, l'últim contra el Fenerbahce Ulker per 82 a 68. L'equip de l'ex entrenador del València, Spaija, va posar les coses molt complicades als de Pesic, que fins als darrers minuts no van acabar sentenciant gràcies a l'encert de Rafa Martínez, que amb dos triples, sentenciava el mach.

Pel que fa al Madrid, va perdre per un escandalós 77-95 a la Caja Mágica contra el Montepaschi de Sienna. El conjunt blanc, però, ja estava classificat abans de jugar. Tot i així, Messina mostrava un rostre de clara desesperació per un joc i uns jugadors, que el galardonat entrenador, no sap engrenar. La derrota a la Copa contra el màxim rival (Barça), pot estar donant els seus fruits.

Finalment, els altres duels de quarts els disputaran el mateix Montepasch vs l'Olymipakos i el Caja Laboral Baskonia vs Maccabbi Electra de Tel Abib. El conjunt basc va aconseguir, també, una soferta victòria que li va donar el dret a passar de ronda, després de guanyar a la pista del Lietuvos Rytas per 68-77. A destacar, la gran aportació dels jugadors titulars bascos comandats per un gran San Emeterio.

 Resultats 6è partit Top16:

TOP 16, Game 6
	Resultats
Efes Pilsen vs. Partizan mt:s	65-67
Reial Madrid vs. Montepaschi	77-95
Power E. Valencia vs. FB Ulker	82-68
Olympiacos vs. Zalgiris Kaunas	78-64
Lietuvos Rytas vs. Caja Laboral	68-77
Unicaja vs. Panathinaikos	61-77
Regal Barcelona vs. U. Olimpija	76-58
Lottomatica vs. Maccabi Electra	82-69

Enquadraments de quarts:
 
Caja Laboral (1E) vs. Maccabi Electra (2F)
Regal Barça (1F) vs. Panathinaikos (2E)
Reial Madrid (1G) vs. Power Electronics València (2H)
Olympiacos (1H) vs. Montepaschi (2G)

Vegeu les imatges més destacades dels partits del Barça, València, Madrid i Baskonia:


Regal FCB - Olimpija (76-58)
Power E. València - FB Ulker (82-68)
Reial Madrid - Montepaschi (77-95)
Lietuvos Rytas - Caja Laboral Baskonia (68-77)

Sortir del foc per caure a les brases?

Jordi Hereu va guanyar ahir, el duel de les primàries que l'enfrontava a Montserrat Tura, a qui la majoria d'enquestes donaven com a favorita davant l'actual alcalde de Barcelona. Ara les eleccions municipals  del 22-M seran les que diran si el PSC ha escollit el camí correcte de cara a futur, les enquestes del qual donen com  a principal candidat  a alcalde, Xavier Trias.

L'exercici democràtic de les primàries, tal com ho definien els socialistes catalans, va posar punt i final ahir, un cop es va anunciar que Jordi Hereu seria l'alcaldable socialista que aspiraria a presidir l'Ajuntament de Barcelona. Hereu es va proclamar guanyador després d'obtenir un total de2484 vots de 4214, mentre que Tura es quedava amb 1669.

"Hem fet el primer gran pas que ens ha de portar a tornar a guanyar la Barcelona del progrés el proper 22 de maig". Així definia Hereu l'exercici de les primàries que el seu partit havia dut a terme i l'optimisme i la força, que segons ell, això els havia donat.

Ara però, un cop la cursa per la capital catalana s'ha posat en marxa, la gran pregunta és si és aquest el camí que realment havien de seguir els socialistes catalans.

Per una banda, nombrosos mitjans de comunicació donaven per feta la victòria de l'ex consellera Montserrat Tura, la qual amb la victòria a les primàries, s'hauria vist reforçada dins el partit, fins al punt que molts l'apuntaven ja, tot preveient la seva victòria a les municipals, com a propera successora de Montilla a la secretaria general. Ara, però, tot i que ahir va afirmar estar "contenta", la seva posició ha quedat truncada i perd moltes possibilitats. Possibilitats que també perden els socialistes de la branca catalanista amb afanys de guanyar pes dins l'executiu i trencar així, certs debats que s'han anat succeint en els últims mesos sobre la dependència, o no, de Madrid.

Per altra banda, el que caldrà veure ara, és si la victòria de Jordi Hereu sobre una personalitat amb l'entitat de Tura, dóna força i empenta, com molts entesos preveien, a la seva imatge per afrontar els comicis municipals davant Xavier Trias. Caldrà comprovar, també, si aquesta empenta i reforçament aconseguits per Hereu, seran suficients per capgirar les enquestes que donaven una amplia victòria de CIU sobre el PSC en el cas que el candidat fos el successor de Joan Clos, cosa que quedava més incerta si la victòria hagués estat de l'ex consellera d'interior i justícia dels governs de Maragall i Montilla a la Generalitat. 

Es veurà, doncs, si el PSC ha escollit amb seny, ho ha seguit una lleialtat personalista per por de perdre certs privilegis que s'han anat acumulant durant 32 anys dins l'executiu barceloní i que amb Tura no quedaven assegurats.

Uns apunten que Hereu surt reforçat. D'altres, que Trias ja es frega les mans.