Franquisme: passat o present?

El franquisme fou un règim opressor de la llengua catalana. El català, tot i ser la llengua pròpia de Catalunya, va prohibir-se en tots els organismes públics. Fins i tot, es podia arribar al punt que si la policia veia gent pel carrer parlant català els podia arribar a dir “hable en cristiano”.

El model de transició que va adoptar Espanya va servir? Ho poso en dubte per una qüestió bàsica: els alts càrrecs de les empreses i òrgans socials més importants que hi ha encara avui es van deixar en mans de gent simpatitzant amb el franquisme i l’anticatalanisme.

Els efectes d’aquet error de planificació porten ara els seus resultats. Tant el Tribunal Constitucional com el Tribunal Suprem estan mostrant la seva demagògia i rebuig a Catalunya i les seves tradicions. També, per suposat, a la llengua catalana, de la qual els mitjans de comunicació espanyols (també dominats per tot aquell organisme que ratlla el feixisme que he mencionat abans) tenen fòbia i titllen d’opressora envers el castellà al territori català, el qual diuen que està perseguit.

Estem davant un moment on les posicions socials s’estan oposant radicalment. Tant poden aparèixer partits que només centren les seves intencions en buscar la independència, com d’altres que cada vegada més, adopten les antigues posicions que existien fa quaranta anys a l’estat espanyol, adoptant tant ideals contra Catalunya o recuperant actituds xenòfobes respecte els nouvinguts.

Bàsicament doncs, és fàcil d’entendre que no ens volen tal i com som. Després, a més, ens volen vendre la idea que lleis com ara la de la memòria històrica, no s’haurien de fer per no remoure el passat. Qui sap, potser tenen raó, ja que de vegades dubto de si realment encara som en aquell passat.

El fet de poder dir tantes i tantes altres raons per les quals trobo que al concepte “democràcia espanyola” cada vegada més li sobra la primera de les dues paraules, em portaria a un mai acabar.

Per acabar, doncs,  us deixo amb la definició que Viquipèdia dóna sobre el concepte de democràcia. A partir d’ella jutgeu vosaltres mateixos si el que s’ha fet a Catalunya, al seu Estatut, el que es vol fer  la seva llengua, a la prohibició sobre el jutge Garzón d’investigar els crims del franquisme, etc, etc, etc, etc, són part del que engloba aquesta definició, o contràriament trobeu que cada cop ens en allunyem més:

La democràcia és una forma d'organització de grups de persones, la característica predominant és que la titularitat del poder resideix en la totalitat dels seus membres, fent que la presa de decisions respongui a la voluntat col·lectiva dels membres del grup.

En sentit estricte, la democràcia és una forma d'organització de la vida publica, en la qual les decisions col·lectives són adoptades pel poble mitjançant mecanismes de participació directa o indirecta que li confereixen legitimitat als representants. En sentit ampli, la democràcia és una forma de convivència social en la qual tots els seus habitants són lliures i iguals davant la llei i les relacions socials s'estableixen d'acord a mecanismes contractuals.

La Guardiola que mai es trenca

El joc del Barça no para. Dic que no para perquè no només es centra en marcar gols i guanyar partits. Dic que no para, perquè la pilota no para mai quieta, perquè els jugadors busquen constantment els espais per trencar el fora de joc, etc. En fi, hi ha alguna cosa fantàstica i alhora estranya en el joc d'aquest equip.

Aquest barça espectacular, fascinant, increïble, únic, i tants altres qualificatius que li podríem atribuir veient el joc que desplega sobre la gespa dels diferents estadis que formen la Lliga espanyola, omple de prestigi, orgull, i  segur que de molta il·lusió, els que en són seguidors, socis, directius, cos tècnic, fins a passar pels jugadors.

Un home, però, és el gran eix en el qual es mou tota la resta: Josep "Pep" Guardiola: home de casa, format a La Masia blaugrana i que coneix i com ell diu, "ha mamat" els sistemes de joc culés des de fa moltíssims anys.

Aquest personatge, acostuma a desfer-se en elogis als rivals, hagin mostrat o no, resistència al seu equip en un partit. Últimament, però, s'ha centrat en gratificar la feina dels seus antecessors, que, segons ell, van ser els qui van instaurar aquesta filosofia a can Barça.

Van ser però, realment Johhan Cruiff i Carles Reixach entre molts d'altres, els que van elaborar aquest model que a hores d'ara tots considerem selecte i perfecte? Sí, en efecte, ja que van crear una visió nova d'orientació dins el terreny de joc. Però, si així és, perquè no van aconseguir aquesta fermesa i perduració del model a la seva època? Vull dir, Cruiff va donar molt a l'equip català, però, com he comentat, mai va aconseguir assentar unes bases que li asseguressin tant a ell com a la resta de culés, una certa tranquil·litat abans d'afrontar un campionat o un partit. No s'assumia aquest paper d'equip favorit amb tant fervor i consciència com, en efecte,  s'assumeix ara

Guardiola ha creat doncs, un model inspirat en els anteriors, però afegint-hi el factor "seguretat" , "consistència, o "persistència" tant com a director de joc, però també com a persona, i és que degut a la intel·ligència que a mostrat en aquests tres anys com a entrenador, estic segur que per molt que es faci el despistat, és conscient que està adquirint un prestigi a nivell mundial molt important. En el cas de Catalunya, a més, s'està guanyant una admiració especial, que en mig de temps tant difícils com els que estem passant a nivell econòmic, s'arriba a transformar, fins i tot, en profunda gratitud, per molts factors. Entre ells, el fet que en els últims partits del Barça, als culés ens costi contar els gols de l'equip amb una sola mà.

És per tot això, que m'agradaria diferenciar el "Pep" de la resta de professionals dels que hem gaudit. És diferent. Unint el seu nom amb el meu article, podríem dir, doncs, que és "una Guardiola consistent": mai es trenca, i esperem que així continuï sent per molts anys.

Sentit de la responsabilitat

La crisi econòmica a ha dut al caos als països capitalistes del món en els últims anys, començant per les borses, els bancs i caixes, i acabant per repercutir en els drets de treball de les persones. Acabant dic? Potser no.

Jo sóc dels que pensen que després de que et robin el menjar, toca passar fam. El mateix penso, doncs, en relació a l’economia: ara sembla que s’ha acabat la seva caiguda en picat, però és ara quan en sofrim i seguirem fent-ho, les conseqüències.

Més encara si després de rebre aquestes conseqüències, hi ha entitats financeres que s’aprofiten de la situació per beneficiar-se’n i crear així, més desigualtat social. També si uns (controladors aeris), en veure que l’estat arriba a una situació límit i que es veu obligat a retallar els sous als funcionaris, que no és capaç de crear llocs de treball i que aquests, en cas d’aconseguir-se es remuneren al voltant o fins i tot per sota dels 1000 euros al mes, actuïn d’una forma tant irresponsable.

Està clar que sortir de la situació és complicat. Molt complicat. És més: molts són escèptics sobre les previsions de millora que es van donant des dels diferents governs, i més encara després  d’haver passat per una època de vaques grasses  on aquestes previsions i promeses de millora  ja no tenien, moltes vegades credibilitat.

“Hem d’assumir un gran sentit de país. No ho diu el president ni el rei, sinó jo, un estudiant”

Tots hem de conscienciar-nos a assumir un gran sentit de responsabilitat i de país. No ho diu el president del govern o de la Generalitat en un missatge televisiu. Tampoc ho diu el rei en el seu tradicional missatge de nadal. Ho dic jo, un estudiant amb absència de coneixements sobre el futur que m’espera de forma  gairebé immediata.

Sí, està clar que per construir el futur se n’han d’edificar les bases ara, al present. Això sí, com he dit, tenint sentit de la responsabilitat i evitant situacions de caos com la que es viuen als aeroports aquests dies per culpa d’una gent, que sí, és cert que se’ls ha rebaixat el sou, però en una quantitat insignificant tenint en compte la gran quantitat monetària que reben de l’estat, i que contràriament,  no reben professions tant importants per la construcció d’aquest futur del que parlava com els metges, professors, investigadors, científics,  etc, que en molts casos han vist reduït el seu sou resignant-se a aguantar i a cenyir-se el cinturó després de veure les seves protestes ignorades després de la vaga general del 29s.

Dos mil cinc-centes  persones amb una responsabilitat tant gran no poden abandonar-la  a la mínima de canvi, tenint en compte que tot l’estat en depèn durant aquest pont per poder viatjar, crear treball, promocionar el turisme, etc.

Mantenim tots,  la calma i intentem començar de nou fent les coses bé i sense veure’ns obligats a arribar a situacions com la de declaració d’estat d’alarma declarada pel senyor Rubalcaba ahir. A hores d’ara s’han creat, es creen i es crearan mesures molt impopulars per la ciutadania, però hem de ser conscients, també, que ningú vol acabar en les situacions de rescat com les d’Irlanda o Grècia. Prenem doncs, sentit de responsabilitat i de país.

CIU guanya de forma aclaparadora

Les forces del tripartit s'enfonsen mentre que el PP aconsegueix el millor resultat de la història. SI de Joan Laporta entra al Parlament

CIU va guanyar ahir, 28 de novembre, les eleccions catalanes. El PSC es va ensorrar darrere l'ombra del tripartit igual que ERC, la força més perjudicada. ICV-EUA va aguantar la caiguda de les forces d'esquerres, mentre que el PP va escalar a la tercera posició al Parlament. El partit SI de Laporta va entrar a la cambra en la que compartirà grup mixt amb C's, que es manté amb 3 diputats.

Les eleccions al Parlament de Catalunya van conduir a Convergència i Unió, liderada per Artur Mas, a una àmplia victòria que els permetrà governar "de forma còmoda", tal i com expressava el president de la coalició durant la campanya electoral. Els 62 escons aconseguits per CIU van marcar una tendència clara a favor del canvi de poders, que controlaven fins ara, les forces del tripartit.

Montilla plegarà i Puicercós es mantindrà com a líder, de moment

El socialistes van encaixar una dura derrota aconseguint només, 28 escons i quedant a 34 del partit de Mas: una distància rècord en la història de les eleccions catalanes. A més, el que és ara president de la Generalitat en funcions, José Montilla va anunciar que no tornarà a presentar-se com a secretari general del PSC, assumint així, part de la responsabilitat de la caiguda del seu partit.

Per altra banda, la que era fins ara la tercera força catalana: ERC, va ser el soci del tripartit que més va patir el càstig per part dels electors. Els republicans passaran d'ocupar 21 escons a només 10 i passar a ser, a més, la cinquena força al Parlament. Joan Puigcercós va admetre la derrota i va reconèixer que la separació independentista els ha fet mal.

De tota manera va insinuar que el seu lideratge dins el partit no està amenaçada.

El PP serà la tercera força, ICV-EUA s'aguanta i SI de Laporta entra al Parlament

L'altra cara de la moneda va ser per al PPC d'Alicia Sánchez-Camacho, que va incrementar considerablement el seu poder al Parlament aconseguint 4 diputats més que en les darreres eleccions (18) i establint així, el rècord històric del partit nacionalista espanyol en unes eleccions catalanes.

L'únic soci del tripartit que va superar la caiguda de les esquerres va ser la coalició eco socialista de Joan Herrera: ICV-EUA, que va mantenir la fermesa tot i baixar la seva representació en 2 escons. Herrera va assegurar que faran una oposició ferma i dura contra les polítiques que vulguin retallar els drets socials.

La sorpresa de la jornada es va produir amb l'entrada de Solidaritat Catalana per la Independència: el partit independentista encapçalat per Joan Laporta, que va aconseguir 4 diputats. L'expresident del Barça es va mostrar molt satisfet amb el suport que els ciutadans li van atorgar i va assegurar que la coalició que representa només pactarà amb partits que estiguin disposats a establir la independència en la propera legislatura.

SI haurà de compartir grup mixt amb Ciutadans, el partit d'Albert Rivera que va mantenir els seus 3 diputats del 2006.

EBU Training Assambly 2010 UAB

Aquest dijous i divendres va tenir lloc  la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, la EBU Training Assambly 2010, que exposava, segons diferents professionals de les televisions  publiques europees, els diferents camins que s’haurien de seguir per tal de fer d’aquest model, un model de qualitat.

L’assemblea va tenir lloc a l’Aula Magna de la facultat, on es van fer diferents xerrades al llarg dels dos dies. Aquestes es van efectuar tant en anglès com en francès amb traducció simultània en els dos idiomes.

Centrant-me només en la primera que es va efectuar, relacionada amb el periodisme esportiu i titulada Think like a sportsman,  agrupava quatre grans periodistes europeus: Rune Haug, cap dels esports de la televisió NRK, de Noruega; Daniel Bilalian, director d’esports de FTV, de França; Charles Runcie, cap d’esports de la BBC Nations and Regions, del Regne Unit; i finalment, Ignacio Gómez-Acebo, director d’esports de TVE.

Els tertulians, van discutir diversos temes relacionats amb l’esport de les televisions públiques:

Tots van estar d’acord amb què des de les televisions públiques, s’ha d’apostar per l’esport, ja que es l’única manera de poder fer front a les grans televisions privades. També van apuntar que, degut a què el futbol és l’esport més seguit a Europa amb diferència, que mou molts diners i  grans masses socials, se n’ha d’intenta oferir una emissió considerable, convertint-lo en un dels elements principals de les franges horàries nocturnes de les televisions públiques. És lògic, però,  que no totes les televisions públiques en puguin gaudir, ja que es requereixen uns drets d’emissió d’un elevat preu. Per això, es va apuntar a invertir, també, en esports minoritaris, menys seguits, però també amb un gran esperit competitiu.

Cada vegada hi ha més oferta esportiva cosa que ha fet aparèixer nous canals esportius, tal i com va apuntar Gómez-Acebo, que donava molta rellevància al canal de TVE, Teledeporte, capaç d’oferir tot tipus d’esports per tots els gustos.

En referència a la professió de periodista esportiu, els tertulians van comentar que la seva feina és de constant improvització, ja que mai es sap què pot succeir en un partit, una jornada, etc., i per tant, referint-se especialment als molts estudiants de periodisme que es trobaven escoltant-los, s’ha de posseir una gran varietat lèxica i lingüística en el vocabulari que s’utilitza, per tal de poder completar una transmissió, locució, etc.

Sovint, però, molts locutors esportius, no han practicat l’esport sobre el qual parlen, i per això, els membres de la xerrada van comentar que tenir un ex esportista comentant, també, l’esport en qüestió amb ells, és molt positiu tant per als teleespectadors, com per als mateixos professionals del periodisme, que poden aprendre molt sobre les experiències viscudes per esportistes i que es poden posar a la seva pell i imaginar-se la situació que s’està vivint en el terreny de joc en moments determinats del partit, competició, etc.

Finalment, alguns estudiants van poder fer preguntes als tertulians.

La jornada periodística va seguir fluidament fins al divendres a la tarda amb moltes altres xerrades

29S: manifestació en protesta contra la reforma laboral a Manresa

Avui, 29 de setembre de 2010, s’ha seguit amb gran empenta la manifestació amb motiu de la vaga general plantejada pels sindicats de l’Estat a Manresa, per protestar contra la reforma laboral que es vol dur a terme.

Aquesta ha començat a les 11.30 a la Ben plantada de Manresa, on multitud de gent s’ha aplegat per començar la marxa que els havia de portar a manifestar-se des del punt esmentat fins a la Plaça Major de la capital del Bages. L'assistència ha estat considerable, fins al punt d’ocupar gran part del Passeig Pere III de Manresa.

Pel que fa a la manifestació, anava encapçalada per dos grans pancartes. Una d'elles, encapçalada per membres de la UGT i CCOO, on s’expressava clarament el rebuig enfront la nova reforma laboral que el govern espanyol vol dur a terme i també contra les retallades socials que estan afectant cada vegada més l’Estat. L'altra mostrava una pancarta on s’exigia a Zapatero que aturés la reforma i les retallades salarials i  que invertís més en la inversió pública.

La majoria de la jornada ha transcorregut pacíficament i sense incidents. No obstant, una minoria de joves encaputxats s’han revelat en contra de les grans empreses multinacionals o d’àmbit nacional que tenien oficines o botigues en els diferents carrers per on la manifestació ha passat. S’han tirat petards i s’han fet nombroses pintades a les façanes d’aquestes empreses, on se les acusava de culpables de la crisis econòmica que patim, d’embutxacar-se els diners que l’estat els va subvencionar, de “xuclar la vida” al poble i ser la causa de les desigualtats socials, entre moltes altres coses. També hi ha hagut crits  i pintades enfront els treballadors de les botigues obertes que han optat per no fer vaga, acusant-los d’esquirols.

La majoria de persones que han optat per treballar pertanyien a petits comerços. Algun d’ells deien que optaven per treballar per no perdre un dia salarial o per no perdre clientela. L’educació tampoc s’ha mostrat gaire participativa a la capital bagenca, on pocs professors, tant d’escoles, instituts i universitats (UPC i FUB) han optat per adherir-se a la crida de vaga.

D’altra banda, pel que fa a la gent participant a la manifestació, alguns creien necessària la vaga en qüestió per fer baixar del ruc al govern del PSOE. D’altres es queixaven del model capitalista, que segons deien, potencia les desigualtats socials, i respecte al qual s’hauria de trobar una alternativa, apuntant al socialisme com a solució.

Pel que fa als serveis mínims pactats entre govern i sindicats, la gent no creia haver “caigut en el parany” d’ambdues parts per tal de no fer-se mal mútuament, tal i com s’havia considerat en diversos mitjans de comunicació dies anteriors a la vaga general. Una dona es queixava que certs organismes estatals, com ara la sanitat, ja fa anys que estan en serveis mínims i mai se n’ha fet tanta parafernàlia.

Finalment, els manifestants han anat arribant a final de trajecte, on el gruix de gent s’ha anat dispersant de mica en mica fins a arribar davant l’Ajuntament, on els Mossos d’Esquadra han hagut d’intervenir per evitar danys a la porta del recinte, on s’han començat a donar cops. Hi ha hagut, també males paraules pels dirigents de la ciutat, culpant-los d’incompetents. La manifestació s’ha acabat dissolent completament estona més tard.