La Guardiola que mai es trenca

El joc del Barça no para. Dic que no para perquè no només es centra en marcar gols i guanyar partits. Dic que no para, perquè la pilota no para mai quieta, perquè els jugadors busquen constantment els espais per trencar el fora de joc, etc. En fi, hi ha alguna cosa fantàstica i alhora estranya en el joc d'aquest equip.

Aquest barça espectacular, fascinant, increïble, únic, i tants altres qualificatius que li podríem atribuir veient el joc que desplega sobre la gespa dels diferents estadis que formen la Lliga espanyola, omple de prestigi, orgull, i  segur que de molta il·lusió, els que en són seguidors, socis, directius, cos tècnic, fins a passar pels jugadors.

Un home, però, és el gran eix en el qual es mou tota la resta: Josep "Pep" Guardiola: home de casa, format a La Masia blaugrana i que coneix i com ell diu, "ha mamat" els sistemes de joc culés des de fa moltíssims anys.

Aquest personatge, acostuma a desfer-se en elogis als rivals, hagin mostrat o no, resistència al seu equip en un partit. Últimament, però, s'ha centrat en gratificar la feina dels seus antecessors, que, segons ell, van ser els qui van instaurar aquesta filosofia a can Barça.

Van ser però, realment Johhan Cruiff i Carles Reixach entre molts d'altres, els que van elaborar aquest model que a hores d'ara tots considerem selecte i perfecte? Sí, en efecte, ja que van crear una visió nova d'orientació dins el terreny de joc. Però, si així és, perquè no van aconseguir aquesta fermesa i perduració del model a la seva època? Vull dir, Cruiff va donar molt a l'equip català, però, com he comentat, mai va aconseguir assentar unes bases que li asseguressin tant a ell com a la resta de culés, una certa tranquil·litat abans d'afrontar un campionat o un partit. No s'assumia aquest paper d'equip favorit amb tant fervor i consciència com, en efecte,  s'assumeix ara

Guardiola ha creat doncs, un model inspirat en els anteriors, però afegint-hi el factor "seguretat" , "consistència, o "persistència" tant com a director de joc, però també com a persona, i és que degut a la intel·ligència que a mostrat en aquests tres anys com a entrenador, estic segur que per molt que es faci el despistat, és conscient que està adquirint un prestigi a nivell mundial molt important. En el cas de Catalunya, a més, s'està guanyant una admiració especial, que en mig de temps tant difícils com els que estem passant a nivell econòmic, s'arriba a transformar, fins i tot, en profunda gratitud, per molts factors. Entre ells, el fet que en els últims partits del Barça, als culés ens costi contar els gols de l'equip amb una sola mà.

És per tot això, que m'agradaria diferenciar el "Pep" de la resta de professionals dels que hem gaudit. És diferent. Unint el seu nom amb el meu article, podríem dir, doncs, que és "una Guardiola consistent": mai es trenca, i esperem que així continuï sent per molts anys.