Franquisme: passat o present?

El franquisme fou un règim opressor de la llengua catalana. El català, tot i ser la llengua pròpia de Catalunya, va prohibir-se en tots els organismes públics. Fins i tot, es podia arribar al punt que si la policia veia gent pel carrer parlant català els podia arribar a dir “hable en cristiano”.

El model de transició que va adoptar Espanya va servir? Ho poso en dubte per una qüestió bàsica: els alts càrrecs de les empreses i òrgans socials més importants que hi ha encara avui es van deixar en mans de gent simpatitzant amb el franquisme i l’anticatalanisme.

Els efectes d’aquet error de planificació porten ara els seus resultats. Tant el Tribunal Constitucional com el Tribunal Suprem estan mostrant la seva demagògia i rebuig a Catalunya i les seves tradicions. També, per suposat, a la llengua catalana, de la qual els mitjans de comunicació espanyols (també dominats per tot aquell organisme que ratlla el feixisme que he mencionat abans) tenen fòbia i titllen d’opressora envers el castellà al territori català, el qual diuen que està perseguit.

Estem davant un moment on les posicions socials s’estan oposant radicalment. Tant poden aparèixer partits que només centren les seves intencions en buscar la independència, com d’altres que cada vegada més, adopten les antigues posicions que existien fa quaranta anys a l’estat espanyol, adoptant tant ideals contra Catalunya o recuperant actituds xenòfobes respecte els nouvinguts.

Bàsicament doncs, és fàcil d’entendre que no ens volen tal i com som. Després, a més, ens volen vendre la idea que lleis com ara la de la memòria històrica, no s’haurien de fer per no remoure el passat. Qui sap, potser tenen raó, ja que de vegades dubto de si realment encara som en aquell passat.

El fet de poder dir tantes i tantes altres raons per les quals trobo que al concepte “democràcia espanyola” cada vegada més li sobra la primera de les dues paraules, em portaria a un mai acabar.

Per acabar, doncs,  us deixo amb la definició que Viquipèdia dóna sobre el concepte de democràcia. A partir d’ella jutgeu vosaltres mateixos si el que s’ha fet a Catalunya, al seu Estatut, el que es vol fer  la seva llengua, a la prohibició sobre el jutge Garzón d’investigar els crims del franquisme, etc, etc, etc, etc, són part del que engloba aquesta definició, o contràriament trobeu que cada cop ens en allunyem més:

La democràcia és una forma d'organització de grups de persones, la característica predominant és que la titularitat del poder resideix en la totalitat dels seus membres, fent que la presa de decisions respongui a la voluntat col·lectiva dels membres del grup.

En sentit estricte, la democràcia és una forma d'organització de la vida publica, en la qual les decisions col·lectives són adoptades pel poble mitjançant mecanismes de participació directa o indirecta que li confereixen legitimitat als representants. En sentit ampli, la democràcia és una forma de convivència social en la qual tots els seus habitants són lliures i iguals davant la llei i les relacions socials s'estableixen d'acord a mecanismes contractuals.

La Guardiola que mai es trenca

El joc del Barça no para. Dic que no para perquè no només es centra en marcar gols i guanyar partits. Dic que no para, perquè la pilota no para mai quieta, perquè els jugadors busquen constantment els espais per trencar el fora de joc, etc. En fi, hi ha alguna cosa fantàstica i alhora estranya en el joc d'aquest equip.

Aquest barça espectacular, fascinant, increïble, únic, i tants altres qualificatius que li podríem atribuir veient el joc que desplega sobre la gespa dels diferents estadis que formen la Lliga espanyola, omple de prestigi, orgull, i  segur que de molta il·lusió, els que en són seguidors, socis, directius, cos tècnic, fins a passar pels jugadors.

Un home, però, és el gran eix en el qual es mou tota la resta: Josep "Pep" Guardiola: home de casa, format a La Masia blaugrana i que coneix i com ell diu, "ha mamat" els sistemes de joc culés des de fa moltíssims anys.

Aquest personatge, acostuma a desfer-se en elogis als rivals, hagin mostrat o no, resistència al seu equip en un partit. Últimament, però, s'ha centrat en gratificar la feina dels seus antecessors, que, segons ell, van ser els qui van instaurar aquesta filosofia a can Barça.

Van ser però, realment Johhan Cruiff i Carles Reixach entre molts d'altres, els que van elaborar aquest model que a hores d'ara tots considerem selecte i perfecte? Sí, en efecte, ja que van crear una visió nova d'orientació dins el terreny de joc. Però, si així és, perquè no van aconseguir aquesta fermesa i perduració del model a la seva època? Vull dir, Cruiff va donar molt a l'equip català, però, com he comentat, mai va aconseguir assentar unes bases que li asseguressin tant a ell com a la resta de culés, una certa tranquil·litat abans d'afrontar un campionat o un partit. No s'assumia aquest paper d'equip favorit amb tant fervor i consciència com, en efecte,  s'assumeix ara

Guardiola ha creat doncs, un model inspirat en els anteriors, però afegint-hi el factor "seguretat" , "consistència, o "persistència" tant com a director de joc, però també com a persona, i és que degut a la intel·ligència que a mostrat en aquests tres anys com a entrenador, estic segur que per molt que es faci el despistat, és conscient que està adquirint un prestigi a nivell mundial molt important. En el cas de Catalunya, a més, s'està guanyant una admiració especial, que en mig de temps tant difícils com els que estem passant a nivell econòmic, s'arriba a transformar, fins i tot, en profunda gratitud, per molts factors. Entre ells, el fet que en els últims partits del Barça, als culés ens costi contar els gols de l'equip amb una sola mà.

És per tot això, que m'agradaria diferenciar el "Pep" de la resta de professionals dels que hem gaudit. És diferent. Unint el seu nom amb el meu article, podríem dir, doncs, que és "una Guardiola consistent": mai es trenca, i esperem que així continuï sent per molts anys.

Sentit de la responsabilitat

La crisi econòmica a ha dut al caos als països capitalistes del món en els últims anys, començant per les borses, els bancs i caixes, i acabant per repercutir en els drets de treball de les persones. Acabant dic? Potser no.

Jo sóc dels que pensen que després de que et robin el menjar, toca passar fam. El mateix penso, doncs, en relació a l’economia: ara sembla que s’ha acabat la seva caiguda en picat, però és ara quan en sofrim i seguirem fent-ho, les conseqüències.

Més encara si després de rebre aquestes conseqüències, hi ha entitats financeres que s’aprofiten de la situació per beneficiar-se’n i crear així, més desigualtat social. També si uns (controladors aeris), en veure que l’estat arriba a una situació límit i que es veu obligat a retallar els sous als funcionaris, que no és capaç de crear llocs de treball i que aquests, en cas d’aconseguir-se es remuneren al voltant o fins i tot per sota dels 1000 euros al mes, actuïn d’una forma tant irresponsable.

Està clar que sortir de la situació és complicat. Molt complicat. És més: molts són escèptics sobre les previsions de millora que es van donant des dels diferents governs, i més encara després  d’haver passat per una època de vaques grasses  on aquestes previsions i promeses de millora  ja no tenien, moltes vegades credibilitat.

“Hem d’assumir un gran sentit de país. No ho diu el president ni el rei, sinó jo, un estudiant”

Tots hem de conscienciar-nos a assumir un gran sentit de responsabilitat i de país. No ho diu el president del govern o de la Generalitat en un missatge televisiu. Tampoc ho diu el rei en el seu tradicional missatge de nadal. Ho dic jo, un estudiant amb absència de coneixements sobre el futur que m’espera de forma  gairebé immediata.

Sí, està clar que per construir el futur se n’han d’edificar les bases ara, al present. Això sí, com he dit, tenint sentit de la responsabilitat i evitant situacions de caos com la que es viuen als aeroports aquests dies per culpa d’una gent, que sí, és cert que se’ls ha rebaixat el sou, però en una quantitat insignificant tenint en compte la gran quantitat monetària que reben de l’estat, i que contràriament,  no reben professions tant importants per la construcció d’aquest futur del que parlava com els metges, professors, investigadors, científics,  etc, que en molts casos han vist reduït el seu sou resignant-se a aguantar i a cenyir-se el cinturó després de veure les seves protestes ignorades després de la vaga general del 29s.

Dos mil cinc-centes  persones amb una responsabilitat tant gran no poden abandonar-la  a la mínima de canvi, tenint en compte que tot l’estat en depèn durant aquest pont per poder viatjar, crear treball, promocionar el turisme, etc.

Mantenim tots,  la calma i intentem començar de nou fent les coses bé i sense veure’ns obligats a arribar a situacions com la de declaració d’estat d’alarma declarada pel senyor Rubalcaba ahir. A hores d’ara s’han creat, es creen i es crearan mesures molt impopulars per la ciutadania, però hem de ser conscients, també, que ningú vol acabar en les situacions de rescat com les d’Irlanda o Grècia. Prenem doncs, sentit de responsabilitat i de país.