Manresa seguirà sent ACB

Els del Bages vencen l'Estudiantes en un partit trepidant (69-63)

"Manresa és la ciutat dels miracles". Així va expressar-se Jordi Robirosa, periodista esportiu de TV3, la temporada 2008-2009 de la lliga ACB davant el final d'un partit que l' aleshores Ricoh Manresa va guanyar al totpoderós Regal F.C.Barcelona després de quatre pròrrogues. No és el primer cas que es bateja com a "miracle" un partit o temporada del Bàsquet Manresa, tenint en compte que des de fa anys és l'equip amb el pressupost més baix de la competició i que, no obstant, eludeix el descens de categoria any rere any. La proesa va tornar a produir-se ahir al Nou Congost.

L'Estudiantes cercava el playoff, i el Manresa, la salvació

La jornada intrasetmanal de la lliga estava enfocada clarament a dos sectors: els equips que volien assolir els playoff pel títol i els que volien certificar o somiar amb la permanència. El matx que s'havia de viure a la capital del Bages enfrontava l'Asefa Estudiantes, equip que lluitava pel primer objectiu, i l'Assignia Manresa, que ho feia pel segon. Des dels dos clubs, s'havia insistit en la idea de "partit límit". S'havia, també, fet una crida a l'assistència dels socis manresans, que van reaccionar-hi en massa. Ahir el Nou Congost era el de les grans ocasions.

El partit va començar amb una tònica constant d'anotació per part dels dos conjunts. Mentre que pel Manresa, Gadyr marcava les diferències a base de triples i llançaments lliures, a l'Estudiantes, Josh Asselin, ex pivot manresà, dominava dins i fora la pintura, anotant tots els tirs dels quals disposava (7 de 13 al final del partit). En finalitzar el primer quart, el marcador mostrava un 16-19 que feia justícia a la igualtat fins al moment.

Un Asselin imparable va marcar la tònica de la primera part

Les coses es van capgirar, però, als deu minuts següents. El conjunt madrileny dirigit per Luís Casimiro, va desplegar el seu joc ofensiu i defensiu més intens, i gràcies a que Asselin continuava imparable (18 de valoració al descans) i la zona dels de Casimiro ofegava l'atac dels catalans, amb poc encert exterior, l'Asefa se'n va anar deu a sobre al finalitzar la primera part de l'enfrontament (30-40).

Entre els passadissos es podien sentir lamentacions. Semblava que s'estava deixant escapar una oportunitat i se li donava al Menorca, pendent del partit per seguir somiant amb la salvació. En aquell segon període havien aparegut els nervis.

Un parcial de 16-5 va donar la volta al marcador al tercer període

Uns nervis, que van convertir-se en nervi a la represa del partit. Els triples de Montañez, Majtorovic i l'incombustible Sergy Gladyr, posaven, amb un parcial de 16 a 5 als de Jaume Ponsarnau dins del partit per capgirar-lo (46-45). Des d'aquest instant, va aparèixer el sisè jugador: el pavelló manresà, que va aconseguir, amb la seva cridòria, fer fallar més d'un tir lliure i desmoralitzar els de la capital espanyola. S'arribava amb un 49-45 abans de començar el quart decisiu.

Aquest últim va ser el més intens. El Manresa seguia anotant, i quan no ho aconseguia, apareixia l'eslovè Uros Slokar per escombrar pilotes i donar segones oportunitats. A l'Estudiantes, només Oliver, també ex manresà, i Germán Gabriel hi posaven de la seva part repartint joc i anotant. Asselin, però, ja havia desaparegut, i Caner-Medley, MVP de les dues últimes jornades, era incapaç de poder encistellar (-5 de valoració final). La incertesa es va mantenir fins a l'últim minut, on una falta antiesportiva de Pancho Jasen i les posteriors personals tàctiques dels del Ramiro de Maeztu, van acabar de donar el coixí suficient per arribar al 69-63 final a l'electrònic.

El crit de l'afició: "Som ACB"

Les abraçades i els salts d'eufòria eren la viva imatge d'un pavelló que tornava a veure com els seus seguirien competint a la segona millor lliga de bàsquet mundial un any més. "Som ACB". Aquest era el crit que no es van cansar de cridar els aficionats de l'Assignia Manresa.

Deu victòries han estat suficients, doncs (a falta d'un partit, ja, sense importància), per aconseguir mantenir la categoria en una lliga cada vegada més marcada per les diferències pressupostàries dels 18 clubs que la formen.

La capital del Bages podrà seguir cridant "Força Resa".

El tsunami libi

Com ja sabeu, un tsunami va arrasar fa tan sols uns dies, multitud de costes, pobles i vides del Japó. La societat mundial ha quedat commocionada pels gravíssims fets que han mostrat, un cop més, la vulnerabilitat humana davant les forces de la naturalesa. Ara bé, ha fet bé la societat mundial al girar l’esquena als problemes que fins ara, ocupaven l’agenda internacional? Sí, ho dic, com molts deveu pensar ,pel segon pla en que ha quedat arraconat el conflicte libi, que fins fa gairebé res, acaparava quasi cada dia, la majoria de l’espai dels telenotícies de les diferents cadenes de televisió, les primeres pàgines dels diaris, o les principals tertúlies radiofòniques i de les xarxes socials.

A Líbia, mentre tothom era conscient dels fets bèl·lics que inculpaven a Muamar Al Gadaffi amb multitud de crims contra la humanitat, els diferents governs internacionals, es dedicaven, degut a la seva obligació i “compromís” amb la pau mundial, a lluitar perquè aquests drets humans i les massacres que estava cometent Gadaffi en contra la voluntat del seu poble, no es seguissin produint. 

Obama, premi novel de la pau, amenaçava el dictador libi insinuant una possible intervenció militar a la zona, i fins i tot, havia fet, ja, els primers passos en aquest sentit, apropant un vaixell militar a les costes del sud del Mediterrani. També la Unió Europea en el seu conjunt, havia condemnat els actes del dictador, després d’haver establert amb ell durant anys, multitud de relacions diplomàtiques per poder beneficiar-se, així, d’una política contra la immigració il·legal que la dictadura líbia estava duent a terme, a més, és clar, de beneficiar-se de l’explotació petrolífera dels pous libis.

Un tarda, però, ens van començar  a arribar informacions d’una tragèdia al Japó. El país nipó havia sofert una greu catàstrofe natural. Les imatges que ens en arribaven, impactantissimes, van fer, aleshores, que la catàstrofe japonesa, es convertís en l’atractiu periodístic per excel·lència, en depriment de les revoltes al món àrab que s’havien anat succeint les ultimes setmanes i mesos i que, en certa manera, ja estaven massa vistes.

M’agradaria, doncs, ressaltar la importància periodística per donar a conèixer les misèries humanes. Qui se’n recorda ja del terrible terratrèmol que va patir Haití fa uns mesos i les conseqüències que està tenint pel que fa a la vida de multitud de persones que van quedar exposades en la misèria? I qui se’n recorda del, també, sisme que es va produir a Xile i que va deixar multitud de morts, com també una gran pobresa al país sud-americà? Qui recorda, també, que tant a Tunísia com Egipte, dos països on van explotar unes enormes revolucions que van fer caure els seus respectius dictadors, es van prometre unes constitucions i uns drets de llibertat que encara no s’han complert?

Amb tot això vull fer una crida al no oblit del problema libi, que ja va bé als governs dels països occidentals per eludir responsabilitats, però que cau com una gerra d’aigua freda, als milers d’opositors a Gadaffi, que, fa tan sols una setmana, semblava que tenien la situació a les seves mans i que ara, veuen com se’ls està deixant d’observar des d’occident, i per aquest motiu, s’està donant, alhora, mans lliures al dictador Gadaffi, per continuar l’assetjament sobre el poble.

És cert, és difícil donar la mateixa importància a dues notícies de gran rellevància en l’espai d’un informatiu diari. Però, no oblidem, que el desastre libi encara està succeint i que, al contrari que al Japó, el tsunami que hi està arrasant, va molt més a poc a poc, però és cobra, també, milers de vides.  Al contrari que el japonès, aquest tsunami es podria aturar a temps abans de cobrar-se més i més vides. Aquest tsunami, és assassí i es diu Muamar Al Gadaffi.

Entrevista a Josep Ramoneda

Per Joan Torras i Oriol Solé

“Abans a les redaccions es debatia i s’intercanviaven opinions i ara semblen empreses qualsevol”

Josep Ramoneda va néixer a Cervera el 1949. És periodista, filòsof i escriptor. Actualment dirigeix el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i col·labora amb el diari El País i la Cadena SER. Assisteix per primer cop al Congreso de Periodismo Digital en la que serà la seva dotzena edició.

Quan va començar a treballar?

Vaig començar a l’any 67 al Correu Català. Després vaig treballar al tele-exprés, a la revista Porfavor, i per als anys 80 vaig estar un llarg temps a La Vanguardia. Finalment a el País i a la SER.

Quina opinió té sobre el fet que les noves tecnologies prenguin una importància cabdal dins del nou periodisme i quina anàlisi en faria?

Les tecnologies, totes, des de la roda fins al desenvolupament tecnològic més gran, són pròtesis de l’home, són invents perquè l’home pugui anar més enllà. El que crec és que l’home ha de manejar les noves tecnologies i no podem deixar que les tecnologies ens manegin a nosaltres. Aquesta és la qüestió. Aquestes tecnologies són tant potents que el risc de que ens manegin a nosaltres és molt gran.

Així doncs, és un bon recurs, però que, alhora, cal controlar?

Sí, evidentment. No és argument ni excusa perquè el periodista eludeixi les seves responsabilitats. El periodista és una persona independentment de l’instrument que utilitzi, i és ell el que marca el to, no l’instrument. L’instrument pot modificar els hàbits, però la visió responsable i moral l’ha de portar la persona, sempre.

Per un entrevistador amb l'experiència que té vostè, creu que aquestes noves tecnologies poden refredar aquest contacte humà necessari dintre  d’una entrevista?

Depèn de perquè vulguis la entrevista. Si vols respostes i informacions concretes, sí que pots fer-ho per telèfon o mail. Si vols conèixer la personalitat d’una persona, les seves contradiccions, i fer sorgir la seva personalitat, a mi se’m fa molt difícil de pensar fer una entrevista mitjançant aquests medis. Ara, pot ser que d’aquí unes generacions aquest contacte ja no sigui necessari, això ja ho veurem. Potser ja haurà desaparegut aquesta distinció entre real i virtual. Pel que sembla, la gent assistent en aquest congrés encara en fa una distinció pel fet deser-hi, cosa que podría aconseguir seguir des de casa.

Què n’opina d’aquest Congrés de Periodisme Digital? Creu que son bons esdeveniments com aquest?

A mi m’ha impressionat molt la quantitat de gent i el bon clima que hi ha. Tot i ser la primera vegada que hi vinc i només haver-hi estat unes hores, m’ha agradat molt, és un lloc interessant. Està molt bé que un esdeveniment així arribi a la seva dotzena edició i estigui totalment consolidat. Penso tornar-hi.

Creu que en el futur aquestes tecnologies noves es complementaran amb les de tota la vida, o que els instruments tradicionals estan condemnats a desaparèixer?

Es poden complementar. Javier Moreno (director d’El País) ha dit en aquest congrés que els diaris de paper desapareixerien. M’ha sorprès força. Al llarg de la meva experiència, cada cop que ha aparegut un nou mitjà s’ha dit que en destruiria un altre, cosa que mai s’ha donat. Es deia que la televisió mataria la ràdio i el cine i no ha estat així. Crec que amb aquestes noves tecnologies passarà exactament el mateix. Així doncs, seguint la meva experiència, crec que això no passarà.

Segons les expectatives d’avui, els estudiants de periodisme poden arribar  a veure frustrades les seves expectatives professionals de cara al futur. Com valora la “sort” que va tenir vostè en la seva època de cara a poder entrar al món laboral?

La nostra època va ser molt bona en aquest sentit, ja que veníem de zero i hi va haver un gran esclat. Van començar a aparèixer tants mitjans nous que semblava que podies triar. Ara és el contrari. És un moment de replegament i restriccions. Per tant, és una realitat molt més complicada i amb molts més aspirants. Tot i que es digui que ara tothom s’ho pot muntar a la xarxa per la seva banda, jo crec que això és una idea força mitificada, ja que està comprovat que els mitjans de comunicació a la xarxa encara no són rendibles.

Ha dit que va començar al 67. Des d’aquell any fins al 2011 cap on creu que ha anat la transició del periodisme en general?

Ha estat un període en que han canviat més coses que des de l’origen de la humanitat fins als anys 50. L’esperança de vida s’ha doblat en un segle quan en la resta de la història només ho havia fet una vegada. Pel que fa a l’evolució tecnològica, ara té una rèplica que em fa comparar-la amb les dades de l’esperança de vida. Estem en un moment de canvis extraordinaris. Tot i això, el periodisme guardava encara certs aspectes que el feien veure diferent a l’evolució mundial. L’ambient de treball també ha canviat molt. Abans a les redaccions es debatia i s’intercanviaven opinions i ara semblen empreses qualsevol. Tothom és molt més fred i es limita a treballar amb el seu ordinador. Anteriorment érem poquets i les dimensions de la professió eren unes altres. Hi ha hagut una evolució de la història i dels hàbits fruit de l’evolució tecnològica.

Com valora l’ús de nous mitjans com Twitter o Facebook en llocs on s’han produït revolucions com els països del nord d’Àfrica?

Els instruments mai són dolents, són útils. El que has de saber, és governar-los i no deixar que et dominin a tu. Tot i així, plantegen problemes. El més important, el del pensament. El pensament és una cosa lenta i que requereix temps. No es pot pensar a la velocitat de Twitter. Els temps del pensar no són compatibles amb la velocitat de twitter. També presenta dificultats l’escriptura d’avui. Té avantatges per ser tant ràpida, però fa desaparèixer els matisos, i una societat sense aquests és fotuda. Els avantatges en són obvis, però, també, s’ha de saber seleccionar la informació.

Definits els quarts de l'Eurolloga: s'acosta el Sant Jordi

El Regal Barça ja sap el rival que l'esperarà  als quarts de final de l'Eurolliga abans de poder arribar a la Final Four del Sant Jordi. Serà el Panathinaikos grec d'Obradovic que ha superat l'Unicaja de Màlaga, ja eliminat, a domicili. El duel ibèric el disputaran el Reial Madrid i el Power Electrònics València. El Baskonia s'enfrontarà al Maccabi.

El Barça va passar per un pur tràmit al palau i va superar amb claredat al Union Olimpija per 76 a 58. L'equip de Xavi Pascual, sense Navarro al parquet, no va oferir ni de bon tros la seva millor cara i el partit va tenir fases ensopides. L'entrenador català, però, conscient de la importància d'acabar amb bon peu el Top16, demanava més intensitat als seus jugadors. Els punts van repartir-se. Entre Lakovic i Ingles, jugadors que han estat qüestionats últimament, l'un pels seus escassos minuts en els darrers partits (especialment a  la Copa del Rei), i l'altre pel seu mal començament amb la samarreta blaugrana, van sumar 22 punts, destacant el 4 de 5 en llançaments triples del primer.

Les distàncies a l'electrònic mai van disparar-se fins a l'últim quart, on els blaugranes van acabar agafant un còmode avantatge i acaben així, invictes en el Top16.

Al F.C. Barcelona l'esperarà a quarts el Panathinaikos d'Obradovic, que va aconseguir endur-se la victòria de Màlaga davant l'Unicaja. L'equip malagueny, segueix en caiguda lliure després de quedar eliminat de la competició europea i acumular mals resultats a la lliga ACB.

Del conjunt grec, el més destacat va ser el sempre perillós Diamantidis, que va fondre, amb l'ajuda de Batiste, Nicholas, Fotsis i més, l'equip del Martín Carpena.

El morbo peninsular, però, es centrarà en el dual que enfrontarà el Madrid i el València, que finalment ha aconseguit el bitllet per seguir competint a Europa. L'equip valencià, després de complicar-se el pas fa dues jornades, ha aconseguit guanyar els dos darrers partits del seu grup, l'últim contra el Fenerbahce Ulker per 82 a 68. L'equip de l'ex entrenador del València, Spaija, va posar les coses molt complicades als de Pesic, que fins als darrers minuts no van acabar sentenciant gràcies a l'encert de Rafa Martínez, que amb dos triples, sentenciava el mach.

Pel que fa al Madrid, va perdre per un escandalós 77-95 a la Caja Mágica contra el Montepaschi de Sienna. El conjunt blanc, però, ja estava classificat abans de jugar. Tot i així, Messina mostrava un rostre de clara desesperació per un joc i uns jugadors, que el galardonat entrenador, no sap engrenar. La derrota a la Copa contra el màxim rival (Barça), pot estar donant els seus fruits.

Finalment, els altres duels de quarts els disputaran el mateix Montepasch vs l'Olymipakos i el Caja Laboral Baskonia vs Maccabbi Electra de Tel Abib. El conjunt basc va aconseguir, també, una soferta victòria que li va donar el dret a passar de ronda, després de guanyar a la pista del Lietuvos Rytas per 68-77. A destacar, la gran aportació dels jugadors titulars bascos comandats per un gran San Emeterio.

 Resultats 6è partit Top16:

TOP 16, Game 6
	Resultats
Efes Pilsen vs. Partizan mt:s	65-67
Reial Madrid vs. Montepaschi	77-95
Power E. Valencia vs. FB Ulker	82-68
Olympiacos vs. Zalgiris Kaunas	78-64
Lietuvos Rytas vs. Caja Laboral	68-77
Unicaja vs. Panathinaikos	61-77
Regal Barcelona vs. U. Olimpija	76-58
Lottomatica vs. Maccabi Electra	82-69

Enquadraments de quarts:
 
Caja Laboral (1E) vs. Maccabi Electra (2F)
Regal Barça (1F) vs. Panathinaikos (2E)
Reial Madrid (1G) vs. Power Electronics València (2H)
Olympiacos (1H) vs. Montepaschi (2G)

Vegeu les imatges més destacades dels partits del Barça, València, Madrid i Baskonia:


Regal FCB - Olimpija (76-58)
Power E. València - FB Ulker (82-68)
Reial Madrid - Montepaschi (77-95)
Lietuvos Rytas - Caja Laboral Baskonia (68-77)

Sortir del foc per caure a les brases?

Jordi Hereu va guanyar ahir, el duel de les primàries que l'enfrontava a Montserrat Tura, a qui la majoria d'enquestes donaven com a favorita davant l'actual alcalde de Barcelona. Ara les eleccions municipals  del 22-M seran les que diran si el PSC ha escollit el camí correcte de cara a futur, les enquestes del qual donen com  a principal candidat  a alcalde, Xavier Trias.

L'exercici democràtic de les primàries, tal com ho definien els socialistes catalans, va posar punt i final ahir, un cop es va anunciar que Jordi Hereu seria l'alcaldable socialista que aspiraria a presidir l'Ajuntament de Barcelona. Hereu es va proclamar guanyador després d'obtenir un total de2484 vots de 4214, mentre que Tura es quedava amb 1669.

"Hem fet el primer gran pas que ens ha de portar a tornar a guanyar la Barcelona del progrés el proper 22 de maig". Així definia Hereu l'exercici de les primàries que el seu partit havia dut a terme i l'optimisme i la força, que segons ell, això els havia donat.

Ara però, un cop la cursa per la capital catalana s'ha posat en marxa, la gran pregunta és si és aquest el camí que realment havien de seguir els socialistes catalans.

Per una banda, nombrosos mitjans de comunicació donaven per feta la victòria de l'ex consellera Montserrat Tura, la qual amb la victòria a les primàries, s'hauria vist reforçada dins el partit, fins al punt que molts l'apuntaven ja, tot preveient la seva victòria a les municipals, com a propera successora de Montilla a la secretaria general. Ara, però, tot i que ahir va afirmar estar "contenta", la seva posició ha quedat truncada i perd moltes possibilitats. Possibilitats que també perden els socialistes de la branca catalanista amb afanys de guanyar pes dins l'executiu i trencar així, certs debats que s'han anat succeint en els últims mesos sobre la dependència, o no, de Madrid.

Per altra banda, el que caldrà veure ara, és si la victòria de Jordi Hereu sobre una personalitat amb l'entitat de Tura, dóna força i empenta, com molts entesos preveien, a la seva imatge per afrontar els comicis municipals davant Xavier Trias. Caldrà comprovar, també, si aquesta empenta i reforçament aconseguits per Hereu, seran suficients per capgirar les enquestes que donaven una amplia victòria de CIU sobre el PSC en el cas que el candidat fos el successor de Joan Clos, cosa que quedava més incerta si la victòria hagués estat de l'ex consellera d'interior i justícia dels governs de Maragall i Montilla a la Generalitat. 

Es veurà, doncs, si el PSC ha escollit amb seny, ho ha seguit una lleialtat personalista per por de perdre certs privilegis que s'han anat acumulant durant 32 anys dins l'executiu barceloní i que amb Tura no quedaven assegurats.

Uns apunten que Hereu surt reforçat. D'altres, que Trias ja es frega les mans.

El ressorgir del vell rock català

Lax'n busto, grup de rock català creat l'any 1986 al Vendrell (Tarragona), ha recuperat l'esperit que va perdre amb el canvi de cantant. El motiu, entre d'altres, ha estat l'aparició de noves cançons, especialment "T'estimo molt": cançó originàriament anomenada "Maite zaitut" i composada per un grup d'animació infantil basc denominat pirritx eta porrotx.

 

L'esperit roquer que caracteritzava els lax'n' semblava que mai havia de tenir un final. La seva carrera estava resultant del tot exitosa fins a arribar a esdevenir, en el seu punt àlgic, el grup de música de referència en llengua catalana dels anys noranta. No obstant, els anys passen factura, cosa que va fer decidir plegar l'any 2006, al que fins aleshores era l'incombustible Pemi Fortuny, cantant del grup. Va cedir el seu lloc, a Salva Racero, cantant manresà del qual al principi se'n va discutir l'encaix en un grup caracteritzat per lluir en els seus concerts, la veu rugosa i característica d'en Pemi: una veu que donava esperit i identitat pròpia al grup.

 

Es va girar la truita, però, quan es va començar a descobrir la qualitat i el recorregut vocal i tonal del nou protagonista.

Amb aquest fet, s'ha fet possible, per al grup,  la creació de cançons amb més amplitud tonal.

Una d'aquestes cançons (T'estimo molt), no va ser creada pròpiament pels lax'n', sinó que se'n va fer una versió de la cançó originàriament anomenada "Maite Zaitut", provinent d'un grup de pallassos d'aminació infantil bascos anomenats pirritx eta porrotx.

La sintonia entre els dos conjunts, però, ha estat total. Lògicament són grups identificats amb els seus respectius territoris i els quals saben de la importància de mostrar la seva cultura a la resta del món per poder subsistir com a poble.

Han creat, doncs, una versió conjunta, amb fragments cantats en català i euskera, donant exemple, així, de la unió entre dos pobles de l'actual estat espanyol, una part de població dels quals, espira a la sobirania nacional.

Us deixo, doncs, amb una cançó en directe a l'Apolo i amb la versió conjunta d'ambdós bandes. Cançó que m'ha fet despertar l'esperit roquer que transmetien antigues cançons com "Llença't" o "Més que la meva sang", entre d'altres, i que ha posat de nou, al nivell que pertoca, el rock català i en especial, als lax'n' busto.

Concert a l'Apolo (T'estimo molt)

Versió conjunta entre pirritx eta porrotx i lax'n' busto (Maite zaitut)

“Hi ha periodistes que diuen amor a la seva professió sense arribar a fer sexe”

 La repressió sobre l'ofici periodísic i la manca de compromís de molts que l'exerceixen marca una xerrda sobre periodisme d'investigació a la UAB

“Hi ha periodistes que diuen amor a la seva professió sense arribar a fer sexe”. Amb aquesta frase de Pepe Rodríguez es podria subratllar la idea sobre la xerrada de periodisme d’investigació que va tenir lloc ahir a la Universitat Autònoma de Barcelona. Diversos professionals en la qüestió van posar de manifest  la repressió que sofreix l’ofici i la manca de lluita dels periodistes d’avui en dia.

La xerrada titulada Periodisme d’investigació o investigació en periodisme? va portar a Pepe Rodríguez, periodista d’investigació, Jaume Reixach, també periodista i director de la revista El Triangle i Elisenda Villena, responsable de l’agència de detectius Método 3, a exposar les seves inquietuds i consells respecte a l’ofici d’investigació.

Rodríguez va afirmar que hi ha periodistes que diuen estimar el seu ofici sense haver-lo exercit mai realment. Així de crític va mostrar-se davant “la covardia” de la majoria de practicants de la professió avui.

Rodríguez emfasitza en concretar temes per poder afirmar que s’està investigant

L’expert en problemàtiques sectàries considera la investigació d’un cas qualsevol, un procés a seguir que s’ha de saber fer bé per treure’n els millors fruits possibles. Considera que per extreure informació d’algú, “no s’han de voler trobar respostes, sinó que s’han de fer bones preguntes per extreure’n bona informació”. Alhora, va redundar la necessitat de fer preguntes concretes i no generals, ja que si es fa ús d’aquestes últimes, “mai se’n podrà fer una investigació”.

Rodríguez va afirmar que tots els estudiants de periodisme estan capacitats per esdevenir professionals de la investigació. No obstant, va apuntar que és necessària una bona capacitat de síntesi i ser crítics amb tot el que se’ns diu des dels diferents mitjans.

D’altra banda, Jaume Reixach es va mostrar molt més contundent. El director i editor de la revista El Triangle va centrar les seves crítiques en la repressió i falta de llibertats que pateix l’ofici periodístic en els nostres temps. Reixach va criticar el sistema, que va definir de “corrupte”.

LLIBERTAT COM A OBJECTIU

“La llibertat és la nostra realitat de ser. Hem d’informar per transformar. Ens devem a la nostra gent”

Davant els poders que persones i organitzacions com Berlusconi i la família Godó tenen sobre els mitjans de comunicació, l’ex col·laborador del Correu Català i del Diari de Barcelona, diaris ja desapareguts, va remarcar la necessitat d’obrar lliurement, ja que “la llibertar és la nostra realitat de ser”, va dir dirigint-se als joves estudiants expectants.

Reixach va mostrar-se, també, molt crític amb el model democràtic establert. Va denunciar la corrupció existent en l’actualitat i, degut a aquest problema, la necessitat “d’informar per transformar”, ja que, com va apuntar, els periodistes “ens devem a la nostra gent”. El creador de Reporters sense fronteres va finalitzar la seva intervenció cridant: “el combat continua”.

A l’acte, també hi va col·laborar Elisenda Villena, responsable de l’agència de detectius Método 3

de Barcelona, que va comparar la seva feina amb la de periodista d’investigació.

LA IMPORTÀNCIA DELS CONTACTES

“S’ha de saber de tot per poder contactar amb tothom”

En les dues professions, va dir, són necessàries actituds com la valentia, la constància, la verificació de fons i la feina al carrer. A més, va afegir la necessitat del treball en grup per poder treure bons resultats d’una investigació.

Tot i constatar que en certs casos, els periodistes dificulten la feina dels agents secrets per la revelació d’informacions, va aclarir que és “normal” degut al fet que uns van dirigits a la publicació d’informacions, i els altres, a la investigació per uns clients concrets. A més, va afegir la necessitat de saber sobre tot en general per així, “poder contactar amb persones que ens poden ser útils en una investigació”.

Davant les baixes expectatives de feina dels joves periodistes, Villena va voler animar als assistents citant que “val la pena fer una investigació sense tenir clients, perquè si aquesta és bona, els clients vindran darrere teu”.

La xerrada va incloure, a més, la intervenció d’Antonio Baquero, periodista d’El Periódico, que va donar consells per dur a terme una bona investigació. També es va realitzar l’entrega del premi Sabueso con método, destinat al reconeixement de la millor obra d’investigació realitzada a la facultat el curs anterior. Aquest es va atorgar al treball Amposta, el pacte no escrit, realitzat per les, ja ex alumnes, Noemi Badrenas, Susana Cases i Elena Domingo, que va desvelar trames de corrupció dins l’aparell logístic de la ciutat.