El bàsquet és un esport arrelat a Catalunya. La formació i fonaments d'aquest s'implanten des de ben petits a jugadors en formació per tot el territori, seguint els valors de l'entrenador de bàsquet, la figura clau dins el vestidor, amb un perfil més psicològic. Entrenadors, jugadors i periodistes experts analitzen en aquest reportatge, una manera de fer del tècnic català que el fa diferent respecte la resta de l'estat, d'Europa i, segurament, del món.
Per Dafne Barnet, David Giménez i Joan Torras
La figura de l’entrenador, i especialment, l’entrenador de bàsquet sempre ha estat coneguda per jugar un doble rol sobre el parquet d’un pavelló. A més dels aspectes tàctics i la qualitat tècnica que l’entrenador escull reproduir dins la mateixa pista, hi ha un altre aspecte que sempre s’ha considerat de vital rellevància per al bon funcionament d’un equip: l’aspecte psicològic i la relació amb el conjunt de l’equip. L’entrenador moltes vegades realitza el paper de psicòleg. Necessita comprendre quan ha d’establir una actitud concreta o de quina manera ha de tractar un jugador i de quina manera no ho ha de fer.
Catalunya és un país de bàsquet. La Federació Catalana de Basquetbol (FCB) té, com a tasca primordial, potenciar el bàsquet base pel conjunt del territori ja sigui des de l’àmbit de jugadors, àrbitres o entrenadors mitjançant lligues, clínics o cursos de bàsquet. I és que són moltes les persones que es mouen per practicar aquest esport els caps de setmana i dia rere dia.
Segons explica l’estudi Psicología del deporte aplicada al rol del entrenador, realitzat pel Dr. Francisco Enrique García Ucha, un 80% dels nois que comencen un esport el deixen. D’aquest percentatge, el 60% ho fa per causes relacionades amb l’entrenador i especialment, amb el tracte que aquest té amb l’afectat. D’aquí que aquesta tasca sigui complexament difícil de gestionar i efectuar amb eficàcia.
Ignasi Bonvehí i Anna Pujol són dos joves entrenadors de 19 anys que han entrenat jugadors en formació. Tots dos destaquen que el més gratificant d’aquesta feina és veure la millora progressiva dels nens i, tot i que és gratificant per ells, ambdós reconeixen que suposa un esforç a l’hora de compaginar-ho amb estudis. Però, com ha de ser el tracte amb nens que comencen a practicar aquest esport? “La clau és apassionar-los pel bàsquet i transmetre’ls valors i experiències sempre en positiu” comenta l’Ignasi. “El millor és no atabalar-los ni pretendre que facin mil coses alhora. Se’ls ha d’anar endinsant en la filosofia del bàsquet de mica en mica” afegeix l’Anna. Alhora, tots dos coincideixen amb la bona salut del bàsquet de formació que es viu a Catalunya.
“Si de seguida desgastes la sortida de to, pot fer-se un tòpic i no tenir efecte”
Hi ha també, grans entrenadors catalans a l’elit del basquetbol estatal:
Jaume Ponsarnau, entrenador de l’Assignia Manresa, equip que milita a la lliga ACB, explica que intenta ser constant amb el seu treball i amb la exigència que demana. Acostuma, però, a ser prudent i regularment calmat. “Si de seguida desgastes la sortida de to, pot fer-se un tòpic i no tenir efecte”. El tècnic del Manresa basa la seva passió en tres punts clau: “viure d’un esport com és el bàsquet, estar relacionat amb tots els elements que intervenen en el bàsquet (conceptes tàctics i tècnics) i la relació amb les persones de dins un grup”.
Ponsarnau sobre el tracte amb els jugadors
Ponsarnau afronta aquesta temporada amb un equip pràcticament nou i confeccionat a partir del pressupost més baix de la lliga. El fet de ser un equip petit suposa per a Ponsarnau dirigir un grup amb menys consistència mental que la que poden tenir equips grans, amb més pressupost i amb plantilles més llargues. Malgrat tot, intenta treure el màxim rendiment esportiu i mental dels seus, tenint com a punt de partida la constància.
El tècnic de Tàrrega considera la cohesió del conjunt vital, però sempre mantenint un tracte amb els jugadors de forma individual. El Manresa és un equip compost per jugadors de la cantera i estrangers. Pel que fa a aquests últims, la relació que s’hi estableix és diferent: “Un jugador d’aquí té uns valors esportius molt diferents dels que pot tenir un americà. Ni més bons ni més dolents, però diferents, cosa que fa que cada un hagi de tenir un tracte humà individualitzat”.
Respecte a la formació i la base, Ponsarnau expressa que “és de gran importància. Segons el tècnic “és difícil que un jugador creat a casa pugui arribar a l’elit, però és molt important que el club posi els mitjans perquè això es pugui donar”. Tot i així, considera que la passió pel bàsquet, almenys pel que fa al Manresa, és a nivell de comarca i que s’ha creat al llarg del temps al voltant d’un club que ha aconseguit alguns títols importants (Lliga i Copa).
Al sud del país trobem un altre gran entrenador. Salva Maldonado té una llarga trajectòria professional – com a entrenador però també com a jugador –.Actualment dirigeix el FIAC-Mútua Joventut de Badalona, conjunt amb greus problemes econòmics. Maldonado era funcionari fins al moment en que li van brindar la oportunitat de viure del seu “hobbie”, moment que va aprofitar per demanar una excedència i dedicar-s’hi.
Sobre la professió, el tècnic verdinegre destaca: “M’agrada portar grups i construir. Ser entrenador, no obstant, és molt més gratificant en equips de formació que en professionals, pel fet de treure’t una mica de sobre la pressió”.
El Joventut durant un entrenament
La seva filosofia d’entrenament es basa en el respecte com a base del bon funcionament. Maldonado ha anat evolucionant al llarg dels anys: “No soc el mateix ara que tinc 52 anys que quan en tenia 19 i entrenava cadets o minis”, aclareix. L’entrenador de la penya, diu, intenta transmetre sempre les coses molt clares, encara que no siguin positives ja “al final el jugador agraeix que li vagis de cara”. Maldonado, a més, intenta tractar a tot el conjunt igual pel que fa al respecte, tot i que matisa que la forma de comunicació és diferent. “S’ha de diferenciar quan es parla amb un veterà que amb un jove nouvingut, però en principi els intento tractar a tots igual”. Per a ell, respectar la individualitat de cada jugador és clau per poder motivar-los. Maldonado comenta que, tot i així, “el tracte no és el mateix amb algú veterà a qui només has d'ajudar en algun aspecte, que amb algú més jove i, en general, més despistat o amb menys coneixement”.
La seva trajectòria com a entrenador en diferents categories l’ha dut a un perfil d’entrenador que, tot i agafar referències d’altres entrenadors, ha tingut clar que hom ha de tenir la seva filosofia pròpia encara que aquesta pot canviar al llarg dels anys. “Sempre he pensat que és millor equivocar-se seguint la teva filosofia que no anar donant tombs intentant imitar els altres”.
Cada entrenador té la seva filosofia i forma de fer. Però, què n’opinen els seus jugadors? Román Montañez, escorta de l’Assignia Manresa, opina sobre Jaume Ponsarnau.
Montañez explica que “les claus del Jaume són l’exigència a base de la confiança i de convèncer als jugadors del que fan”. Segons el de Sant Joan de Vilatorrada, en un grup, l’entrenador ha d’exigir i convèncer als jugadors que les idees que es transmeten són les correctes i en aquest sentit ”Ponsarnau té unes idees molt clares”. És doncs, un entrenador que aprofita el talent dels seus jugadors individualment i el conjuga en un tot. Ponsarnau és un entrenador estimat pels jugadors. Però què hi ha del seu caràcter? Roman Montañez explica que “sempre intenta ser positiu i parla de forma calmada amb cada jugador per corregir detalls”.
D’altra banda Federico Van Lacke i David Jelinek opinen sobre l’entrenador de la Penya Salva Maldonado.
Pel que fa al caràcter, Van Lacke explica que “el Salva sap actuar d’acord amb la situació. Sempre actua des de la educació i sempre en positiu. Des d’aquest punt de vista crea un ambient de treball molt tranquil sempre i quan el jugador estigui compromès”.
Van Lacke sobre Maldonado
A la Penya, la promoció de la cantera és un fet rellevant. L’argentí Van Lacke es sent còmode dins la joventut de l’equip i creu que s’ha d’adaptar a la filosofia del club. Entén la situació i creu que “així la afició s’identifica més amb els jugadors, formats en el propi club”.
Tant Montañez, Van Lacke i Jelinek no s’obliden de com han arribat fins on són i recorden la seva trajectòria i entrenadors. Jelinek, opina que els entrenadors que ha tingut l’han ajudat any rere any a aprendre coses noves, igual que Montañez, que destaca les diferents maneres de treballar que cada un té. Unes més efectives que altres, però totes en sentit positiu i de millora.
“Hi ha una gran relació entre la cultura del bàsquet a Catalunya i el nombre de professionals que viuen d’aquest esport”
Com hem pogut veure, doncs, el vincle que es forma entre jugador i entrenador acaba resultant fonamental per la bona dinàmica no només esportiva sinó també d’equip, entre els seus integrants. Però si entrenador i jugadors són figures claus que ens poden explicar millor que ningú la figura dels tècnics, no ho són menys els periodistes, professionals que porten anys – uns més que altres – veient en directe tot el que passa en una pista de bàsquet més enllà del simple joc.
Si es parla de periodistes experimentats i coneixedors del bàsquet, es parla de Jordi Robirosa, que coneix com ningú el bàsquet a Catalunya. El veterà comentarista explica que “Catalunya és on millor es tracta el bàsquet de formació de tot el món”. I per quina raó? Com diu ell mateix, “només cal veure el nombre d’entrenadors catalans que estan o han estat a l’ACB: molts. Però no només entrenadors sinó també jugadors i fins i tot periodistes”, afegeix. Hi ha una gran relació entre la cultura del bàsquet a Catalunya i el nombre de professionals que viuen d’aquest esport”.
Robirosa sobre els mètodes d'entrenament
Ara bé, entre la relació tècnic - jugador, quin pes té el factor psicològic? Joe Arlauckas, ex-jugador del Real Madrid o Tau Vitòria, entre d’altres, explica que “un entrenador ha de saber tractar a cada jugador de forma concreta i el factor mental és clau. Mai ha de tractar un jugador com a un amic, sinó que hi ha d’establir una relació càlida, però alhora distant per mantenir l’autoritat”. Una opinió semblant té Àlex Gozalbo, periodista esportiu del diari Ara, que encara va més lluny: “No és que el factor psicològic sigui important sinó que és imprescindible. Sense ell, no hi ha possibilitat de tenir èxit, per molt bon treball tàctic que es faci després, sense un bon tractament psicològic”.
Contràriament pensa Abelardo Alzueta, conductor dels partits d’Eurolliga a Teledeporte: “Crec que tant jugador com entrenador tenen part de responsabilitat pel que fa a aquest afer. L’alt nivell de professionalitat dels jugadors avui en dia, però, pot fer pensar que l’entrenador “sobra””. No obstant, Alzueta, reconeix que l’ambient en l’entorn l’acaba determinant el màxim responsable del grup. Sembla doncs, haver-hi unanimitat no només entre els periodistes o jugadors, sinó també entre els propis entrenadors: l’entrenador és la peça clau que fa que l’equip rutlli o fracassi.
Els tècnics catalans indubtablement han fotjat un caràcter i estil propi, com els de qualsevol altre lloc, de la mateixa manera que no tots els d’aquí són iguals. Tot i això, es pot dir que els europeus tenen una sèrie de trets comuns. També, inclosos en boca de Jordi Robirosa, els iugoslaus, encara que amb certs matisos: “Va haver-hi una època on es va imposar el seu tipus d’entrenament”. Un estil que segons el periodista era molt metòdic, gairebé científic i molt dur, però que els va donar bons resultats i que ha donat grans entrenadors com Maljkovic o Obradovic. Robirosa afirma, però, que això és aigua passada.
Si ens fixem amb les diferències entre els estils d’entrenament NBA i europeus, però, les posicions dels experts topen. Mentre Gozalbo veu un tracte més psicològic a Amèrica “on gairebé sempre s’incorpora la figura d’un psicòleg”, Robirosa prefereix l’estil europeu perquè els americans “fan coses molt rares i de vegades es passen d’estrambòtics”. Arlauckas veu clares diferències entre els dos estils: “A Europa es tracta a tots els jugadors com a nens equiparant a joves i veterans, cosa que crec que no és correcte. L’NBA en aquest aspecte és molt més professional”.
Robirosa, a més, explica que “a l’NBA la figura del segon entrenador té molt pes. Es pot passar de ser primer d’un equip a ser segon d’un altre, mentre que aquí això és impossible i la figura del segon pràcticament no es té en compte”.
Així doncs, sembla quedar clar que l’entrenador és la peça rellevant dins un grup de jugadors i que no només els ha de transmetre conceptes tècnics, sinó que la base de tot treball s’ha de basar en la confiança mútua entre tècnic i jugador. L’aspecte psicològic és clau tant pels propis entrenadors, però també jugadors i periodistes per tirar endavant un equip, cosa que es dóna en la gran majoria d’entrenadors catalans a l’elit. Clars exemples en són, ja no només Ponsarnau o Maldonado, sinó també Xavi Pascual, Ricard Casas, Edu Torres o Berni Álvarez, entre molts d’altres. Tot un conjunt de professionals formats aquí a Catalunya, país d’esport amb una gran tradició pel bàsquet. Tot el que es treballa amb constància i rigor, acaba donant els seus fruits. A Catalunya això ja es dóna i segons els que hem pogut observar, el futur és esperançador.
